La notícia del tancament dels forns de Sant Antoni i de Can Canet ens sorprèn a tots amb tristesa. De fet, a Canamunt han anat tancat al llarg dels anys el Forn de Plaça, el de la Calatrava, el del carrer Socors, el forn dels Paners, el forn de la Pelleteria, La Palma de Oro al carrer Sant Miquel i el de la Llotjeta sembla actiu, però no obri al públic. Sols resten el Fiol, rere Sant Nicolau, i l’antic Can Pujades després d’una reforma intensa.
La situació a Canavall no és diferent. Tancats són el de Pelaires, el forn de Can Fresquet (on ara hi ha el bar Nicolás), el de Sant Joan, el forn Cremat, el de les Caputxines, el de Sant Elies, el de la Missió, el del carrer Sant Feliu... Sols resten oberts el de la Glòria, el de la Concepció i el de la Pau. El del Teatre ha reviscolat com Fornet de la Soca i el Forn Fondo és més aviat una pastisseria.
Els motius sempre són els mateixos: relleu generacional que no es dona i problema dels lloguers antics. I es perd part de la nostra cultura irremissiblement-
Un forn antic era una empresa d’alta tecnologia. La volta de maons refractaris o toves així com la tècnica de construcció no estaven a l’abast de tots. Sobre el forn hi havia una estança per minvar la temperatura, la boada: «Cambreta situada part damunt el forn de pa i coberta de volta, dins la qual hi ha una gran calentor, i que serveix per posar-hi el pa pastat o les coques perquè tovin aviat» (DCVB). Solien tenir dues portes; per una entrava la llenya i la farina; i per l’altra, els clients. Un forn era un lloc nuclear del barri. Jo record portar la llauna de les panades al forn del carrer Antillón on anaven tots els veïnats, allà normalment, la madona despatxava i l’home i el fill feien el dur treball de forner, Amb el temps la llenya se substituí per gas i després feren entrada els forns elèctrics. Però res és mai igual, a Llucmajor encara recorden la transformació a gas d’un forn que va fer per perdre el gust exquisit de les ensaïmades; cada forn és únic i particular. Altres s’han reformat i convertit en tendes on es ven el pa com el de Santo Cristo o el Forn Fondo que fabriquen el pa a polígons industrials i on a voltes fan pastisseria amb forns elèctrics.
Alguns d’aquests forns són de temps medievals. El forn de la Glòria ara està a un edifici modernista entre Apuntadors i el carrer que li dona nom, sembla que abans estava a l’edifici d’enfront on hi havia la galeria Ferran Cano, allà es pot veure la volta medieval del forn antic. En la restauració del Forn Cremat, ara el restaurant Toque de Queda, va aparèixer sobre el forn un bellíssim arc gòtic amb restes de sutge de les bavarades del forn; Alícia, la dona italiana que ha restaurat l’espai amb delicadesa, em va dir que la vota del forn està documentada l’any 1348. El Forn Fondo deu al seu nom a què era difícil arribar al lloc, ja que per l’actual carrer Unió hi passava la Riera; cal recordar que aquesta fou reconduïda pel fossar de la ciutat fa uns quatre-cents anys! Aquestes fleques són com l’ossada mestra del nostre inconscient col·lectiu.
A la ciutat vella de Bari, per exemple, sols hi havia, i encara hi són, dos forns per fer les mítiques foccacies. Torn a dir, un forn era alta tecnologia i fer-ho funcionar un art, de fet era un negoci d’algunes famílies concretes. Un cas particular són alguns forns de Muro i Can Picafort que foren oberts per una família de Llubí amb vuit fills tots forners...
També van apareixent nous establiments com Ca Na Cati, el forn de na Teresa, o el forn de Bonaire que fan pa a qualque indret i el distribueixen per tendes ciutadanes. Alguns d’aquests són de molt bona qualitat. Però aquell esperit de barri, aquell perfum de llenya cremada, aquella sentor de pa i sucre volàtil que envoltava l’aire del forn són quasi ben morts. Per veure les flames d’un forn a la ciutat antiga cal anar al forn de la Pau on fan tal volta un dels millors llonguets de la ciutat. Vida ciutadana que persisteix malgrat que quasi tot s’esvaeix dins la memòria.
