Mobilització a Palma per a evitar el sacrifici del cavall d'una galera que feia servei en males condicions

Deixem d'usar eufemismes i evitem falsejar, amb el llenguatge, la realitat: els animals ni mantenen relacions laborals amb els humans ni els presten serveis perquè en ambdós casos és indispensable que hi hagi el consentiment lliure i voluntari de les dues parts. Si no és així, hauríem de parlar d'explotació i d'esclavitud. I això, ni més ni manco, és el cas que ens ocupa. Explotem un animal fins a l'extenuació i, quan ja no ens servesqui, matem-lo. De cada un de nosaltres depèn de si volem legitimar la cosificació d'éssers vius per al nostre benefici o si, pel contrari, defensam la desaparició de qualsevol tipus d'explotació independentment de l'espècie.

Pues, no. De ninguna manera. Aquí no hay que sacrificar a nadie. En pleno siglo XXI, no se necesita tracción animal para nada. Al menos en los paises llamados del "primer mundo". Me horroriza que hayamos que matarlos para saciar nuestra hambre. Que vivan tranquilos hasta que les llegue la hora como a todo ser vivo. Las galeras deben ser eliminadas para siempre. Calesines tirados por pila eléctrica y va que chuta.

Defensar l’explotació d’uns éssers indefensos dient “que fa milers d’anys que ens acompanyen laboralment” és justificar-la en nom de la seva antiguitat quan aquesta és un agreujant. Dir que “ens acompanyen laboralment” és una vergonya: no ho fan voluntàriament, no ho poden evitar. No hi ha cap relació laboral: hi ha esclavitud. I ficar en un mateix sac les plagues de moixos depredadors i els cavalls explotats també és una manera d’argumentar miserable (si hi ha massa moixos no és culpa seva: algú els ha amollat i no els ha esterilitzat i n’hi ha prou de capturar-los i tancar-los, sense matar-los). No hi ha “extremada sensibilitat cap els animals” sinó el contrari: supremacisme humà. Com si defensar els esclaus humans fos una qüestió de sensibilitat. És una qüestió de justícia. No defensam els esclaus humans i no humans per pena, sinó perquè estam indignats d’una explotació, maltractament i sacrifici innecessaris i que es fan només per cobdícia: fent-los fer feina, naturalment sense cobrar, quan haurien de viure lliures, i matant-los quan no poden fer feina perquè no se’n treu un benefici i per no haver-los de mantenir i pagar el veterinari. Les autoritats han de decidir a quina banda de la història són.

El futur de tots els cavalls desprès de una vida de servei, vulguem o no, es el sacrifici més o menys digne, amb més o menys bones condicions higièniques i sanitàries. El que cal garantir, es sempre la vida digna i les bones condicions d’estança i de treball , de tots els animals que ens acompanyen en aquesta societat. Ni cans fermats a cadena perpetua, ni moixos sovint malats que deambulen pels camps i garrigues de Mallorca, matant per viure tot el que poden de l’escassa fauna salvatge que ens queda, conillets, granotes, dragons, sargantanes, ocells etc. Cal ser un poc més racionals i no deixar-nos endur per una extremada sensibilitat cap els animals, que fa milers d'anys que ens acompanyen laboral i socialment, a la humanitat.