Notícia del País Valencià

El País Valencià no té gaire bona fama en molts d'ambients de la política i de la cultura. La nostra comunitat, pel que fa a la imatge que s'ha guanyat en política, obté aproximadament la mateixa nota que el País Valencià, i no passa desapercebuda la vinculació de Jaume Matas amb gent de la política valenciana. Però seria esburbat i imprudent establir, a partir d'aquesta vinculació, una relació de causa/efecte, per més que tanta de gent no en tengui dubtes. Res no es podria demostrar.

És incòmode, en certa manera, pertànyer a una comunitat autònoma que ha proporcionat tant de material sobre la corrupció política, perquè arriba un moment en què aquest material, abocat en cascada en els mitjans de comunicació, sepulta altres possibles informacions sobre coses normals. Aquesta incomoditat la sentim la majoria -voldria creure- dels illencs, almenys en certs moments de les nostres vides, els darrers anys. Esperem que el PP, en personar-se en el cas Palma Arena com a acusació particular, aporti alguna fórmula per rentar la imatge de les nostres illes.

El mateix els passa a una part dels habitants del País Valencià: és una mica depriment ser vist com a ciutadà d'una comunitat que assalta els titulars per causa de corrupció política. Però ells pateixen també per la lamentable actitud de la Generalitat de Francisco Camps respecte de la llengua i la cultura. Deu ser difícil trobar a Europa comarques o nínxols lingüístics on el tractament de la llengua per part de les autoritats polítiques locals hagi estat tan grotesc o estrafolari.

I, tanmateix, això no ens hauria de fer oblidar en cap moment que el País Valencià és, també i sobretot, un país culte, amb artistes, investigadors o escriptors de primer ordre, amb una indústria editorial en català amb segells tan poderosos com Bromera o Tres i Quatre. D'altra banda, entitats financeres com la CAM, per exemple, injecten una energia a la cultura que, just pel que fa a la nostra comunitat, n'hauria de fer empegueir d'altres. Deixar en segon lloc aquest fet cada vegada que, aquí o al Principat, al·ludim al País Valencià en relació a la cultura, és, més que injust i ofensiu, ridícul.

Ara mateix, en aquest poble de la costa alacantina, entre Benidorm i Altea, l'Alfaç del Pi, on té la seu, arran de mar, la fundació Frax, s'hi acull l'exposició de la pintora illenca de l'any, Maria Carbonero, en unes condicions de dignitat extraordinàries. Per a qualsevol artista del moment ha de ser un privilegi exposar en un espai tan airós. I són tres segells de matriu valenciana els que acompanyen el del Govern balear en el catàleg: la pròpia fundació Frax, la CAM i la fundació Baleària -vaixells que comuniquen els illencs entre si i amb el continent.

Tenim, aquí, unes entitats, unes empreses o unes fundacions que ens acostarien, mitjançant una exposició monumental, un artista valencià equiparable a Maria Carbonero per la vàlua de la seva obra? Ells, els valencians, almenys en una part significativa, pateixen la imatge de la corrupció política -bàsicament en versió urbanística, com aquí- i de la segregació i la degradació cultural: però, mentrestant, continuen construint-se, perquè cal evitar l'estroncament del país per part de la política d'ara mateix. En construir-se com a país, també ens construeixen, i això, segons em varen ensenyar quan era petit, és d'agrair.