Sobren polítics

TW
0

No fa gaire vaig escriure que l'afirmació, que segur que heu sentit, segons la qual tots els polítics són iguals significa la victòria final dels corruptes sobre els que no ho són. Durant els darrers anys, un bon grapat de polítics s'han enfrontat a acusacions, imputacions, investigacions, mesures cautelars i, en alguns casos, sentències condemnatòries. Aquests polítics, aparentment derrotats, han aconseguit que bona part de la població cregui que tots els polítics fan les mateixes mangarrufes que ells, i en això hi ha el seu èxit: ells, que menyspreen la democràcia, han aconseguit que aquest menyspreu sigui molt més estès.

Ara, amb la crisi, s'afegeix una altra percepció, que també s'està generalitzant: sobren polítics. N'hi ha massa. La solució als dèficits abissals no passa tant per regular mercats financers, ni per recaptar més, ni tan sols per reformar el mercat laboral: si hem de fer cas de determinades opinions de cafè, la recepta per a la recuperació econòmica és la supressió de consellers, directors generals i assessors. A la condició de corruptes de tots els polítics, hi afegim la de paràsits.

Perquè ningú no es prengui aquest escrit com un manifest de defensa corporativa d'un col·lectiu tan afectat d'imperfecció humana com el dels polítics, escriuré ara que som partidari de multiplicar les mesures anticorrupció (no és el moment de fer la llista), i que, en matèria de supressió de càrrecs, crec fermament que és el moment de fer un esforç important. I d'eliminació de duplicitats, com és natural. La meva prevenció no és tant contra les propostes concretes (que segurament, pel meu gust, es quedaran curtes) com contra el discurs que afirma que els polítics sobren. És possible que hi hagi massa polítics, massa mal polítics en especials, però fer-ne el boc expiatori de totes les crisis del món no acaba de ser la solució de res.

El discurs antipolítica resulta inquietant pel tuf antidemocràtic que desprèn. La major part dels que expliquen que tots els polítics són corruptes s'inclinen, a l'hora de dipositar la papereta a l'urna, pels partits que tenen més corruptes. De manera semblant, la major part dels que estan convençuts que sobren molts de polítics tenen inclinació a deixar-se seduir per personatges que es presenten com a "polítics anti-política" i que sovint dissimulen molt malament la seva tirada a l'autoritarisme.

El descrèdit dels polítics és terreny adobat per al populisme: per als carismàtics, per als que es presenten amb l'aval d'una saviesa tècnica més enllà de la confrontació de programes polítics, per als discursos buits, per a l'exacerbació d'un sentiment d'identitat basat en el rebuig als que vénen de fora, per als que proclamen l'autoritat pura i dura com a única solució possible al desordre. A Berlusconi, la separació de poders li sembla un entrebanc inacceptable per governar bé: li sobren els polítics. És famosa la frase del Caudillo: "Faci com jo, no es fiqui en política". També li sobraven els polítics.