La Saga/fuga de C.B.

Ara tothom coneix casos de gent que ha retornat amb les seves famílies. Jo vull parlar d’un cas concret, d’una família estimada per mi.

C.B. arribà a l’Argentina de nin de pocs anys, son pare s’havia retirat de l’exèrcit per a instal·lar-se a Buenos Aires com a representant únic de la firma d’automòbils Hispano-Suiza. Aleshores els cotxes produïts a la Sagrera era els més luxosos del món, Rodolfo Valentino en gaudia d’un exemplar. El nostre personatge Càndid va créixer en aquella ciutat vital, es convertí en un gran dibuixant, en un autor d’obres de teatre i col·laborador dels diaris més prestigiosos com Clarín. Es casà amb una dona meravellosa, plenament portenya, i tingué tres filles. Tot succeïa amb una certa bondat fins que sota el govern de Maria Estela Martínez de Perón un escamot de l’obscur López Rega segrestà el nostre amic l’any 1975 o 76. Gràcies a les gestions del cònsol i ambaixador espanyol fou alliberat, ja que sols tenia la nacionalitat espanyola. A partir d’aquell moment no li restà cap alternativa més que retornar a Mallorca. La família B. era de Campos, familiars de l’il·lustre novel·lista Torrente B. i un cosí seu vivia a un gran casal de Palma al cantó dels carrers del Bisbe i Canals. Allà, entrant pel portaló petit del carrer Canals, a un segon pis enorme, vivia el pintor Irueste que solia acollir molts d’artistes de la meva generació. El casal fou reformat no fa gaire, quasi sols se’n mantenen els bells arcs.

A la seva estada mallorquina, retornà amb la dona i les dues filles adolescents. S’instal·là primer a un pis del carrer Reina Laura de Ciutat vora el mercat de Pere Garau, i posteriorment va viure al centre antic devers el carrer Miramar. Una de les filles retornà una temporada llarga al vibrant Buenos Aires, però ell romangué. Era amic del poeta Rafel Jaume, sempre fèiem tertúlia a la llibreria Cavall Verd on expressava l’enyorança del món teatral i els diaris argentins. Per contra, la qualitat com a dibuixant i pintor el va fer anar endavant al món de l’art de Palma al mateix temps.

Passats els anys, durant el Govern del president Alfonsín pogué retornar al barri de San Telmo, vendre el bell pis i amb els doblers comprar un apartament per cada filla que encara vivien a la ciutat austral. Però amb el pas dels anys, primer na Marcela, que escriu poesia i pinta temes onírics, i després la germana major arribaren a reunir-se amb ell a la nostra ciutat. La germana major vingué amb dos fills adolescents que el primer que feren fou aprendre mallorquí per consell amable del padrí. Finalment, arribà també des d’un poble dels Andes la neta major, que també vaig conèixer i és enormement divertida.

La dona, que em va donar sempre molts bons consells, sempre enyorà els seus orígens, però va tenir la força d’encarar amb valentia i bondat el destí. Encara la veig dient-me divertida que els nets havien arribat, i que la filla major, després del divorci, havia començat a fer feina per primera vegada a la vida fregant els cinquanta anys d’edat. Era normal trobar el matrimoni pel centre passejant devers el bar Bosch o en inauguracions d’exposicions. La filla petita sempre va viure a Palma, primer fent ceràmiques que després es convertirien en escultures majors des del seu taller de la Calatrava. Fa poc, na Isabel ha organitzat una exposició monumental dels seus treballs en tres dimensions a la galeria Can Salas de la costa de Santa Creu: és una mostra més del gran talent de Maria Isabel Ballester.

És una història senzilla, però complexa com ho fou el segle XX i com ho és el XXI. És una de les petites històries ciutadanes que ens ajuden a bastir la vida.