Primer dissabte de primavera. Fa un dia d’escàndol. Mentre berén un llonguet de camaiot al bar Tony observ els primers indicis d’aquesta nova estació: vestits curts, gelats llepats i turistes marcats pel sol. Hom, davant aquesta postal, pensaria que és una jornada digne per a anar a veure els ametlers florits o passejar. Doncs no. Un grapat de ciutadans -i també no habitadors de Ciutat- han elegit gaudir de la terra encara per florir en comptes de la terra ja florida. És a dir, aquests habitants de la 'terra inexistent' han optat per assistir a la segona jornada de debat de l'Obra Cultural Balear, anomenada 'Quin país tenim, quin país volem'. L'acte, fixat a l’Arxiu del Regne de Mallorca, s'ha realitzat amb la finalitat de poder respondre a dues qüestions mitjançant taules rodones (que sempre són quadrades i tendeixen al 'monodiàleg') configurades per diverses veus expertes (o experimentades). La primera pregunta ha estat quina és la situació de la nostra cultura i els seus desafiaments; la segona, quins són els objectius assolits (i no aconseguits) de les polítiques lingüístiques d’aquests darrers 40 anys al nostre país. Aquestes taules rodones seran culminades per la persona què ha regalat el titular d’aquesta ressenya: Nicolau Dols. El president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans oferirà una conferència sobre les necessitats actuals de la llengua.
El primer debat titulat 'L’estat de la cultura avui. Balanç i reptes de futur' l'ha encetat Cati Moyà. La periodista cultural ha considerat les arts escèniques com a factor rellevant per a entendre la cultura que es produeix a casa nostra. L’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears, afirma Moya, és essencial per a millorar l'escena local. En paraules seves, s'ha de potenciar. Per altra banda, afegeix que l’oferta cultural és immensa, però no és capaç d’arribar al públic. La periodista reclama la creació d’una agenda que acaparàs tota l'escena cultural perquè seria una gran ajuda per a potenciar-la.
A continuació pren la paraula Josep M. Nadal. L'escriptor comença recordant Antoni Serra. Nadal detalla que el creador del detectiu Mosqueiro sempre iniciava la seva secció literària ('La semana trágica') queixant-se de la situació de la literatura d'aquell moment. En tot cas, però, sempre, cada setmana, trobava 3 llibres en català per a ressenyar. És a dir, a pesar de la suposada pobresa literària, el solleric era capaç de trobar obres de qualitat en la nostra llengua setmanalment. Amb aquesta anècdota, el doctor Nadal vol fer veure a l'auditori que els problemes que tenim actualment són els de sempre. I quins són? El fet insular i les 'capelletes' que es barallen d’amagat. «Som un arxipèlag i no un continent», emfatitza Nadal. És a dir, hem de ser conscients on ens ubicam i de la nostra posició. Davant aquesta situació, Nadal afirma que la solidesa de la cultura s’eixampla quan hi ha discursos crítics de veres, i no aquells que ja són ben estantissos.
Tot seguit intervé Guillem Tomàs. El membre del Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears destaca la importància del patrimoni arquitectònic, ja que habitualment és el gran oblidat. «Hem d’educar en el gust estètic», apunta Tomàs.
Seguidament, ha pres la possessió verbal Pere Estelrich. El mestre focalitza la seva intervenció en tres elements que han estat bàsics per a entendre l’estat de la música illenca: la creació de l'Auditòrium, la professionalització de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears i la constitució del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. Estelrich desenvolupa la darrera pota del seu trípode argumental dient que molts músics actuals -per exemple, Mar Grimalt o Aina Tramullas- han sortit del nostre Conservatori. Per acabar la seva intervenció, el periodista confessa que el despropòsit més gran, almenys musical, ha estat el Palau de Congressos, ja que, concretament, l'acústica de la seva sala de música és terrible. «Talment com la de la Seu» afegeix Estelrich.
Per acabar el torn dels convidats en aquesta primera taula rodona, Francesc Riera ha proporcionat la seva visió de les biblioteques de Mallorca. Primerament, l’historiador assenyala la manca d’una biblioteca universitària i una biblioteca central de Mallorca. A més, tot i que la situació és molt millor que fa un parell de dècades, la xarxa de biblioteques té una «mancança terrible», puntualitza Riera. Per exemplificar-ho, dona a conèixer la situació de la Biblioteca de la Real. Mentre que la biblioteca mor entre la humitat a l’espera d’un espai millor, edificis com el de GESA cauen o, encara pitjor, el cas de La Misericòrdia que és emprat com un espai administratiu.
Després del descans s’ha donat el sus a la segona part de l’acte: 'Balanç de 40 anys de polítiques lingüístiques: les fites i les mancances'. El primer en parlar ha estat Antoni Llabrés. Llabrés ha sintetitzat quin és el règim jurídic de la llengua catalana a les Illes Balears bastit al llarg dels darrers quaranta anys, marc que en tot cas condiciona i sovint constreny les polítiques lingüístiques possibles. Llabrés ha qualificat l’oficialitat del català com a «de segon nivell o devaluada en relació amb el castellà» i n'ha atribuït la causa principal a l’acció dels poders públics d’un Estat que «conceben la diversitat lingüística com una nosa i especialment a una jurisprudència constitucional erosionadora». Conclòs el professor de Dret, Beatriu Defior ha començat el seu plantejament. Allò que primer ha ressaltat la directora de Política Lingüística d’aquestes illes ha estat que s’ha de parlar, específicament, de 16 anys d’aplicació de les polítiques lingüístiques, ja que molts de governs han provocat discontinuïtats. Després, Defior ha donat a conèixer les grans fites que han aconseguit la Direcció General de Política Lingüística en aquesta legislatura: l’oficina de Drets Lingüístics i el certificat de català al personal metge de forma generalitzada.
Tot d’una, Bernat Joan agafa el relleu. El professor ha basat la seva anàlisi en tot allò que s’ha obtingut i el que encara ens manca. Per una banda, el sociolingüista observa que s’ha avançat en la concepció de la unitat de la llengua. Poca gent, a parer seu, vacil·la en la denominació de la llengua. Alhora, ha davallat la diglòssia interlingüística. En altres paraules, cada pic és menys freqüent trobar residents en aquestes illes que pensin que el català no serveix en tots els àmbits d’ús. A més, també s’ha de considerar un bon símptoma que el català és la llengua sense estat amb més presència al món de les noves tecnologies. Ara bé, per altra banda, cal reforçar la identitat nacional per a aconseguir normalitzar la llengua catalana. Per exemple, els mitjans de comunicació han d’estar dotats d’un manual per un ús autocentrat de la llengua.
Per a concloure aquesta segona taula l’elegida ha estat Maria Antònia Font. L’activista ha centrat la seva intervenció en un repàs dels 40 anys de lluita per la llengua i cultura que s’han fet a Mallorca. Menciona la gran tasca de les entitats com els grans avenços lingüístics en el primer Pacte de Progrés. Tot i la importància de tenir un govern al costat de la cultura del país, sense la feina de la societat civil res és possible. Font acaba el seu torn demanant un estudi d’aquests darrers 8 anys sobre l’impacte de les polítiques lingüístiques.
Tot i una mica més tard del que estava programat, les taules han donat pas a la càtedra. Nicolau Dols ha iniciat la seva conferència titulada 'Els reptes i les necessitats de la nostra llengua avui'. El primer que considera oportú esmentar el catedràtic és l’activisme. Dols apel·la a retrobar la militància arraconada aquests últims anys en la memòria col·lectiva. Ara bé, el fonòleg observa que l’activista de la llengua (és a dir, el parlant de català) ha de ser, precisa ser, un heroi. És a dir, ha de ser fidel a la llengua en qualsevol context, i que el seu ús, el del català, sia d’altíssim nivell. No obstant tot això, tot i reunir tots aquests atributs, l’activista-heroi sempre serà maltractat. Sempre hi haurà qualcú que tendrà qualque cosa a dir.
Altrament, el professor Dols detalla com es va estructurar el primer model oral formal del català. «El doctor Gabriel Bibiloni i el doctor Josep Grimalt en foren els encarregats», puntualitza Dols. Aquest model fou basat en el darrer model oral formal que va tenir Mallorca: el mallorquí de trona. Aquesta anècdota és explicada per a introduir l’argument següent: tot i tenir la nostra llengua totes les eines per a ser, en paraules seves, «íntegrament funcional», tot aquest codi no es pot aplicar perquè en aquest territori existeixen persones que no tenen el deure de saber català. Dit d’una altra manera, tenim massa llengua per tan poc país.
Enfront aquesta situació, queda palès que no necessitam una modificació de legislació pròpia, sinó un canvi constitucional. Ara, no és possible aquesta modificació constitucional amb la força política actual que tenim.
L’esperantista continua la seva intervenció emfatitzant en la tecnologia. «No hem de perdre la pistonada inicial que vam tenir», recorda Dols. La feina de Softcatalà, Viquipèdia o el PuntCat són exemples de l’esforç del català, i dels catalans, en els començaments d’Internet.
Per acabar la seva ponència, Nicolau Dols constata que allò que necessitam els catalanoparlants és que la llengua pugui rodar sola i que l’acadèmia, senzillament, agafi nota de l’evolució de la llengua en comptes de posar àmbits d’ús funcionals.
En definitiva, s’han posat diverses constatacions i futures solucions damunt la taula. Ara bé, no sabem si aquestes propostes podran germinar en l’estació que esdevindrà a finals de maig, ja que ens situarem en el clima constant d’aquests darrers vuits anys o en l’hivern viscut no fa tants d’anys i que molts pareix que ja han oblidat. En tot cas, però, aquestes iniciatives i reflexions seran llavors per a poder sembrar en el moment que hi hagi la voluntat d’oferir una nova primavera a la llengua i cultura de Mallorca.
Said Miquel Barceló Vidal, Estudiant de filologia, aprenent de fuster i deixeble de foraviler
Dissabte, 25 març de 2023. Arxiu del Regne de Mallorca, Ciutat (Mallorca)
