Presidenta Armengol, vostè acaba d’anunciar que «arriba el moment d'apujar els salaris». Ja el mes de juny havia convidat els empresaris a millorar les retribucions. Ambdues vegades ha parlat de fer justícia als i les treballadores, que són qui realment s’ha sacrificat durant la pandèmia.

Al mateix temps vostè, tot desobeint les ordres de Pedro Sánchez, el seu cap i líder, ha bloquejat l’augment salarial per a tots els funcionaris dependents de la seva Administració durant el 2020 i el 2021, amb una exacció total per als empleats públics del 2,9 %. Des del Govern, i de forma reiterada, han tengut la barra de presumir que cap servidor públic veuria el seu sou retallat per mor de la pandèmia. Com si hi hagués diferència entre agafar els doblers de qualcú, i no pagar-li allò que li deu!

Això és especialment sagnant a un context inflacionista, on els analistes mostren acord sobre la insuficiència de les pujades salarials vigents per als servidors públics. Això, per a aquells que gaudeixen d’alguna classe d’augment, és a dir, per a la majoria de funcionaris arreu de l’Estat, però no per als funcionaris dependents de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Doble davallada de salari, la de la congelació, i la inflacionària, que no es percep de manera evident, però que fa el mateix mal en minvar el valor de les nòmines com si fos un gelat fonent-se al sol.

I per assolir el seu pervers objectiu, a més de fer mangarrufes comptables de dubtosa legalitat -com el propi Gobierno Central socialista ha hagut de recordar-li al seu Executiu en plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat- el seu Govern ha usat arguments que van des de la fal·làcia a la més elemental manca de pudor ideològic.

Perquè és ideològicament obscè, des d’una perspectiva socialdemòcrata -diuen que el seu partit ho és-, lligar els salaris públics a l’evolució del PIB, que és la justificació tant de la senyora Sánchez com de la senyora Castro, les seves conselleres, respectivament, d’Hisenda i de Funció Pública. Quina por! Serà per això que els anys de bonança econòmica, mentre el PIB creixia un 4-6 %, els salaris públics augmentaven, amb prou feines, un 2 %. Durant aquells anys ens deien que, a canvi de la moderació salarial, els servidors públics gaudíem de seguretat… Es referien, és clar, a la seguretat que quan el PIB davallàs, els nostres sous es veurien retallats i congelats d’acord amb la nova evolució del PIB, no com en temps d’abundància! D’això se’n diu incoherència unidireccional. I nosaltres que crèiem que la socialdemocràcia volia deslligar el servei públic de les anades i vengudes
dels mercats, per tal de donar-li solidesa, i convertir-lo en un referent en temps de tribulacions... Què ingenus érem!

D’altra banda, és fal·laç que des de les Conselleries d’Hisenda i també la de Funció Pública s’assenyali la licitud de la mesura tot emparant-se en què durant els darrers anys els salaris dels servidors públics de Balears han pujat per damunt la mitjana estatal -fins a un 12%, diuen-, perquè això obvia els docents de les Illes, sempre a un borrós espai de frontera entre l’administració estatal i l’autonòmica, i que sempre pegam, en funció dels interessos d’aquestes administracions, a la part perdedora: quan puja el sou del funcionaris de la CAIB, el nostre salari no puja, perquè som funcionaris de l’Estat. Però quan es congela el salari a la CAIB, aleshores a nosaltres també ens congelen -com si fòssim lluços-, amb independència de les directrius estatals. Endevinau amb quina cara ens quedam quan ens donen aquestes rodes de carro per a combregar…

Aplaudim que el personal sanitari al servei de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears hagi rebut una bonificació com a reconeixement al seu esforç i sacrifici. És de justícia. Però ens demanam per què els docents no som, també, objecte de justícia.

Quan el confinament arribà de forma sobtada, no dubtàrem a posar els nostres recursos privats al servei de l’alumnat, sense demanar mai què ens donarien a canvi, perquè la nostra vocació de servei primà sobre els nostres interessos particulars. És llàstima que, després de donar-nos un copet a l’esquena en forma d’un agraïment formal, el seu Govern hagi aprofitat el nostre esperit de servei per a enviar-nos el curs passat -quan encara no hi havia vaccins- sense altre EPI que unes mascaretes de tela certificades per a bacteris, però no per a virus -«si vols mascareta FFP2, te la pagues tu mateix», ens digueren-, una situació que es perllongà durant dues terceres parts del curs. I després de tractar-nos com a bestiar sacrificable en temps de pandèmia, ens diuen que no tenim dret, no ja a una bonificació econòmica, sinó ni tan sols al pobre augment salarial de la resta de docents
de l’Estat!

Diuen que recuperarem allò que ens han pres -perquè ens tocava i no ens ho han volgut donar- el 2023. Però no diuen en quins terminis ni condicions: a partir de quan? I sobretot, què vol dir exactament «recuperar»? Se limitaran a deixar els complements retallats al seu nivell anterior, però sense apujar-los un 2,9%, de forma que, a la pràctica, segueixi sense fer-se efectiva la mateixa pujada que per a la resta de funcionaris de l’Estat? Senyora Armengol, no ens acusi de malpensats, pensi simplement que ja estam avisats del modus operandi habitual al seu Govern. Per això vigilarem els seus propers moviments.

Senyora presidenta, no es poden demanar esforços al sector privat mentre el sector públic no és exemplar. Ens adreçam directament a vostè perquè fa massa temps que sabem què podem esperar, i sobretot què no podem esperar, del conseller del nostre ram, nomenat i mantengut al càrrec per vostè mateixa. Tant de bo a vostè li quedi un mínim sentit de la justícia i, si més no, de la coherència.