Martí Creus va estar a punt de morir per Covid-19. Dia 2 de febrer va publicar a les xarxes: «Sóc alta, hem guanyat a la Covid». Toni Rotget el va entrevistar al matinal 'Bon Dia' d'Ona Mediterrània.

Quants de dies vares estar ingressat a l’hospital?

A l’hospital 43, 37 a l'UCI.

Ens pots contar com va començar tot? Com et vares començar a trobar malament, quins símptomes tenies? Quan decideixes anar a urgències?

Això va començar a finals de desembre. Jo vaig anar de viatge amb uns amics i la meva dona a Menorca, havíem berenat i un dels que havia berenat amb nosaltres, al cap de dos o tres dies ens va dir que havia donat positiu en Covid-19. Jo dijous o divendres partia cap a Menorca i allà ja no vaig estar molt fi. Tenia com un grip, no tenia gana i quan tornàvem amb el vaixell li vaig dir a la meva dona que no me trobava bé i que m’aniria a fer una PCR. El dilluns me vaig fer la prova i me digueren que si era positiu ja m’ho comunicarien, i si no me deien res, podia anar a fer feina. No me telefonaren fins que dimarts ja era a la feina. En aquell moment me vaig aïllar a casa, però jo estava bé. Cada dos dies me cridaven per veure com estava. La meva dona, la setmana següent va començar a veure que no menjava molt, que estava molt intranquil i que no dormia. Hi havia moments que estava molt fatigat, però en general estava bé. I el diumenge començ a estar malament, tenia un mal estar general. La meva dona va telefonar al centre d’informació de Covid i li varen dir que anàs a l’hospital. A la Clínica Planas me varen fer una radiografia de tòrax i ja me varen dur a la UCI.

Entres directament a l'UCI, no a cap habitació de planta?

Sí, jo vaig entrar dia 20 i dia 24 me varen haver d’entubar.

Notaves que te costava respirar en aquell moment?

Sí, molt. Perquè se veu que fas una baixada, estàs nerviós, perquè no saps que passarà. Ells allà ja te mediquen i t’intenten recuperar. I estic molt content del tracte rebut, tant dels metges com dels infermers. En aquell moment decideixen entubar-me i sedar-me. Estava dormit completament. I jo des de dia 24 fins el dia de Reis vaig estar dormint. Després te comencen a despertar, a poc a poc. L’infermer quan em comunicà que ja havíem passat dia sis, jo no m’ho creia clar. Tots aquells dies jo els he eliminat de la memòria. Ara reim, però en aquell moment ho vaig passar malament. Quan me digueren que duia quinze dies entubat, m’ho havien de llevar, per tal de que no me provoqués infeccions, i m’haurien de fer una traqueotomia. Tres dies després, tots els tubs que duia a la boca, els duia al coll. Dus els mateixos, però ja descanses. Després tornes estar tres o quatre dies sedat, i llavors ja t’aixequen. El fotut de veres, quan estàs despert, és que estàs molt totsol. Perquè ells tenen molta feina i s’han de dedicar als malalts. Quan més temps despert estàs, també estàs millor, necessites menys medicaments, i tan sols venen a donar-te de menjar, a fer-te net i tens menys atenció.

I visites?

Cap. La meva dona rebia una telefonada cada dia, un dels metges de l’equip l’informava de com anava tot. I ara he sabut que hi va haver moments molt complicats. De l’únic que me'n record és d’un dia que vaig patir una aturada respiratòria i vaig començar a convulsionar al llit. El doctor me va dir que el següent era el cor i que m’havien salvat la vida. Les altres me les ha contat la meva dona, i ara mateix crec que tot va anar molt bé. És molt fotut aquest virus. També record una infermera que me va demanar perquè no dormia i perquè agafava fort la barana del llit. I era perquè tenia por de morir-me i no volia tancar els ulls. Aleshores aquella al·lota me va fer entendre que havia de descansar els vespres per poder recuperar-me abans.

El cos humà pel seu compte va decidir d'actuar? Va reaccionar d’alguna manera?

Jo crec que totes les persones reaccionen en els moments complicats. Jo he tengut un parell d’episodis fotuts durant la meva vida i és quan més valent m’he sentit. Una vegada me varen atracar al banc de sa Cabaneta, que no hi ha passat res mai i me va tocar a jo. Me varen posar una pistola al cap i jo aquí vaig estar molt tranquil. I a l’hospital quan vaig estar tant malament vaig tenir molta por. No sabia si seria a temps a tocar el timbre i controlava les hores per les menjades. Estava completament aïllat i ells s’han de vestir per entrar a veure’t. Tu en aquell moment ets un problema perquè els pots arribar a contagiar i ells també han d’anar alerta.

En sortir de l'UCI t’instal·len a una habitació de planta. En quin moment el metge t’explica el procés que fa el virus al teu cos?

No t’ho expliquen completament, però durant el procés, cada dia el metge t’explica el que van fent i com vas evolucionant. El metge m’explicava que anàvem bé, però que era un procés molt lent. En el procés que passes a planta ja va poder venir la meva dona. No deixaven venir ningú més perquè ho tenen molt controlat.

Una vegada a planta tampoc podies rebre visites?

Just podia venir la família. La meva dona i les meves dues filles i aconsellaven que sempre fos el mateix. A planta ja és una altra cosa, només hi vaig estar sis dies, ja tens un bany per tu, te pots dutxar, te venen a demanar que vols per dinar... L’estat d’ànim canvia.

Durant l’estada a planta te fan més proves?

Sí, encara ara estic de baixa perquè vaig sortir amb una seqüela.

I ara vas a rehabilitació?

Sí, ara estic amb un fisioterapeuta que me posa corrents. Perquè jo vaig sortir molt bé de pulmons, vaig sortir molt bé, però amb un nervi de la cama mig dormit. I tenc revisions amb el cardiòleg, el neuròleg, el pneumòleg...

A les xarxes socials vares anunciar que parties a casa. Has tengut converses amb altra gent que hagi passat el mateix que tu?

No he pogut. He xerrat amb gent que hi ha tengut familiars i amb els metges i infermers. I també vaig llegir al diari alguns casos i veus que és talment el que vares viure tu. I també vull destacar l’estimació que tenc cap al personal metge. Els arribes a estimar. Hi havia moments que quan venien a posar-me el medicament o a fer alguna actuació allà dins, els hi deia que no se'n anassin... perquè necessites companyia.

Que te diu la gent quan te troba pel poble?

No me pensava mai tenir tants d’amics. Tothom me diu: «estic molt content de veure’t». I jo sempre contest, i jo també. Perquè no sabia si els tornaria a veure.

Per acabar, quin missatge voldries fer arribar a l'audiència de l'entrevista?

Jo a la gent els diria que per favor respectin les mesures, que duguin bé la màscara, que es rentin bé les mans i allò que tothom predica. Perquè jo ho feia, però m’imagín que en qualsevol moment me vaig confiar i no ho vaig fer. Que per favor, la gent vagi alerta perquè n’hem de sortir, no la temporada turística no, tots. Que se vagi molt alerta!