De la Síquia d'en Gil a la Flex

Cort acaba amb l'assentament de romanesos desallotjats dels edificis en ruïnes devora l'estadi Lluís Sitjar, però els ocupants, lluny d'inserir-se, s'han desplaçat a l'extraradi de la ciutat de Palma

Laura MorralPalma03/05/09 0:00

A les deu del matí ja duia una xeringa clavada al braç i els seus ulls, obnubilats, es demanaven què era això de la reinserció social. Tirat a l’escala i sostenint-se a la barana, Pedro es consumia. Amb la paraula "perdó" enganxada a la boca, no arribava a saber ni a qui ho demanava. A si mateix? A la resta de mortals? I la pregunta de torn continuava planant a l’aire: per què et turmenta la culpabilitat si no has tingut mai cap mà que t’ajudàs a alçar-te?

"No m’agrada que em vegin amb la goma, em sap greu...", repetia i repetia. "Han partit tots a la Flex i a Can Valero", afirmava. "Només quedam nosaltres dos a la casa, però hi estarem poc temps perquè han de tirar això a terra", comentava el seu company Florin. Són els romanesos de la Síquia d’en Gil que, en teoria, la setmana passada foren desallotjats dels dos edificis en estat de ruïna ubicats al carre de Joan Dameto, darrere l’estadi Lluís Sitjar.

El procés de desocupació es produí en només deu dies. El Consistori informà que amb aquesta actuació s’havia aconseguit eradicar un altre assentament infrahumà i que els habitants havien estat reubicats en cases de familiars. Però aquestes cases de familiars no són més que altres barraques. Aquesta setmana, en un dels edificis de la Síquia encara hi eren Pedro i Sali, deixats anar. "Ens n’anirem cap allà", afegia Pedro. Es referia a la Flex o a Can Valero, entre els magatzems abandonats del polígon.

Cort ha aconseguit eradicar aquest assentament que, com el de l’antic canòdrom, servirà per tenir un espai públic més al centre de Palma. Ha pogut "netejar" alguns infrahabitatges, però és obvi que els processos de reinserció no duren deu dies. I ho ha aconseguit a costa de fer créixer la marginalitat a l’extraradi. El regidor de Benestar Social, Eberhard Grosske, assegura que en cap cas no s’ha donat per acabat el protocol d’actuació i que fan un seguiment dels casos. Deu ser, doncs, la mà invisible, perquè "ells" encara és l’hora que vegin algú apropar-se als seus territoris.