ANTONI MATEU. Maria.

«Fixau-vos si n'hi havia, de por, un temps que quan l'amo en Rafel Costet va morir, ara fa devers un any i mig, les filles li trobaren un diari ben embolicat, de l'any 1933, amagat dins la llana del matalàs!», s'exclama Pere Sureda Ribes (Maria de la Salut, 1955), que arran d'aquesta troballa casual ha escrit el llibre Caramel·lers: Republicans de Maria. Testimonis.

«Aquest mariando que vos dic, idò, guardà aquelles pàgines de La Vanguardia Balear perquè es feien ressò d'uns fets lamentables que ocorregueren al poble l'estiu de 1933», diu Pere, que és mestre d'escola del Col·legi Sant Felip Neri de Palma.

«L'article en qüestió -explica l'investigador- portava per títol ¿Qué pasa en María de la Salud? i explicava de quina manera Joan March, Verga, de manera caciquil havia imposat un secretari a l'Ajuntament i el poble l'havia repudiat».

«Molta de gent de fora poble em demana 'Pere i que és això de caramel·lers?'. I és ben bo d'entendre. Resulta que a Maria els republicans joves, durant les festes i els balls, tenien costum de regalar caramels a les al·lotes i també als infants. D'aquí que els feixistes els batiassin com a «caramel·lers».

Posteriorment, durant la Guerra Civil i la posterior repressió aquest va esser també el nom que s'utilitzà al poble per anomenar de manera despectiva els qui eren tenguts per rojos. Per tant, jo pensava que cap altra títol més que aqueix s'hi adeia tant», comenta l'autor del llibre que ha estat publicat per Sa Tenassa.

Tanmateix el llibre conté altres capítols ben interessants. Aquest és el dedicat a un republicà glosador de nom Antoni Ginard, Bielet (Maria, 1873). Un fet inoportú incordià la vida d'aquest pagès. Un dia, mentre duia una carretada de palla al Coll d'en Rabassa va veure els cossos de tres homes estesos a prop de Puntiró. S'hi acostà. Foren tres mariandos que els feixistes havien mort. Això el marcà de per vida i la seva salut se'n ressentí.

De llavors ençà es dedicà a fer gloses de caire polític. N'hi algunes com:

«En Franco és victoriós/ perquè sa guerra ha guanyada/ i sa paga l'ha donada a capellans i senyors/ i voltros, pobres conradors, sembrau i duis-me s'anyada!/ I si aquest frit no vos agrada, / a Can Mir o penjau-vos!».

«Tothom qui encuantr me demana,/ jo, si som republicà./ Ho som i no vull mudar/ fins que hi hagi capellà/ que tengui costella sana».

«Sa romana grossa treu,/ quatre roves per quintar./ Espanya no es compondrà/ fins i tant facin matar,/d'aquests governants que hi ha,/ de cada dotzena deu».

Però també en va fer de verdes:

«Just aquí hi ha cinc bergantes,/ de ses més guapes que hi ha./ A mi em fan enamorar/ i si em deixaven comandar/ les faria posar dretes damunt un altar,/ dins una església, per santes./ Llavò demanaria per ésser-ho, s'escolà./ I en anar ses campanes a repicar/ les miraria ses anques/ i sa qui les tendria més blanques/les faria embalsamar.