ANDER ZURIMENDI. Palma

Les imatges de bojos cridant al pati d'un manicomi queden ja als fotogrames d'alguna pel·lícula en blanc i negre. Ara, els pacients de Salut Mental passegen tranquil·lament pels camins de l'ampla finca on se situa l'Hospital Psiquiàtric. Un complex d'edificis que neix al carrer de Jesús. I entre ells, la unitat de Galatzó. L'àrea de mitja estança a l'hospital. Tan a prop de la ciutat de Palma, i tan lluny, però, de la societat mallorquina.

Un home demana una cigarreta. Després un euro. O el que sigui. Potser només demana conversa. I és que la por a trepitjar el centre no és més que això; por. De vegades, els proveïdors -ja siguin de beguda o de material sanitari, per exemple- caminen a pas veloç i amb certa cautela. Vigilen a esquerra i dreta, com si algú els hagués d'atacar.

La història, però, mai no acabà així. Perquè al petit microcosmos del psiquiàtric -que té dos bars, un club social, una perruqueria i fins i tot una barberia- tan sols hi viuen 160 persones. Els de la mirada absent.

No hi ha gaire xerrameca a la unitat de Galatzó. Els pacients, que ocupen 18 llits, són molt introspectius. I pateixen un cert problema de comunicació. «Ara bé», explica Isabel Molina, «tenen una vida interna molt intensa». Molina és auxiliar, i tracta amb afecte tots els residents. La mateixa sensibilitat, és clar, que fan servir tots els treballadors de Galatzó.

Potser no gaudeixen del plaer de les sobretaules. Ni tampoc d'una conversa política. Però aquesta mancança comunicativa, segons l'entén la resta de la societat, no els impedeix mantenir un grau molt intens d'afectivitat entre tots ells. «Hi ha un grupet que surt a la ciutat per fer un cafè els dissabtes horabaixa», comenta Maria José Ortiz, coordinadora d'infermeria. Les sortides més maques, però, són a l'estiu. Quan marxen, per exemple, a la platja de l'Arenal o a la Colònia de Sant Pere, l'excursió que deixà el millor record als interns. «I cal veure el seu comportament tan cívic», adverteix Ortiz. I és que la visió popular dels malalts mentals queda molt allunyada de la realitat.

I la seva suposada agressivitat? Un altre mite. Segons Francisca Olmo, auxiliar de bata blanca i un riure permanent, ja no hi ha enfrontaments entre pacients. «Home, quan se'ls altera l'estat mental, poden tornar més agressius, però no és corrent». De fet, l'evolució de la psicofarmacologia ajudà molt.

Tot i així, «quan un assassinat és culpa d'un malalt mental els mitjans de comunicació es tornen bojos», critica Maria José Ortiz. «Si analitzam les estadístiques, tanmateix, els delictes produïts per pacients són proporcionalment minoritaris», segueix Ortiz. Però mediàticament obren totes les portades.

Aquests casos d'atacs s'expliquen, segons argumenten des de Galatzó, perquè el resident deixa de prendre els seus medicaments, i la seva malaltia es reaguditza. Gran part dels presents a la unitat pateixen esquizofrènia paranoica. Són pacients crònics, perquè mai no es recuperaran del mal que els afecta. Sortir al carrer? «Només és possible en alguns casos, explica el psiquiatra José Río. I és que «la majoria està impedida per a la reinserció social». Enguany només han donat una alta. I ha estat perquè l'intern tenia «possibilitats socials».

Aquestes «possibilitats» no són més que l'eufemisme per dir paraules com «família, casa o una colla d'amics». Sembla impossible, però és un privilegi del que no tothom gaudeix.

Una pensió no contributiva, que no supera els 380 euros. Per a molts, això és sinònim de totes les seves pertinences. Ara bé, «la seva qualitat de vida és millorable», reivindica l'equip de professionals de la unitat. Una màxima que, de fet, porten a la pràctica.

A Galatzó no pretenen que els pacients cultivin noves habilitats brillants, ni que es converteixin en virtuosos d'alguna disciplina. Ara per ara, diuen, hem d'aconseguir que no perdin habilitats de la vida quotidiana com ara tenir cura de la higiene, comportar-se a la taula adequadament o saber com vestir-se cada dia. «No van uniformats, eh?», diu amb una rialla Francisca Olmo. I afegeix: «Dins de la seva extravagància, miram de fer-los comprendre unes regles socials bàsiques».

També surten al jardí, que roman ben cuidat; modelen figures de fang, les quals semblen d'un artista consagrat; i manegen l'ordinador, com si fossin en Bill Gates.

Tot és possible.

Tot i semblar absents.