Una vintena de paios deliren per Son Banya abocats a la dependència de la droga que subministren els camells gitanos del poblat. Són els esclaus dels traficants i s'arrosseguen a les seves ordres a canvi d'una dosi d'heroïna o cocaïna. La vida dels blancs que habiten en aquest microcosmos marginal i roí de Palma només val el poc temps que es puguin torbar a injectar-se uns milígrams de més a les venes. Morts en vida, pocs paios han aconseguit escapar dels murs sentenciats que rodegen el poblat de Son Banya.
Els «ajudants» fan la feina bruta que els propis traficants desprecien, i treballen per fer créixer i alimentar els seus negocis «camuflats». La seva condició de toxicòmans els relega a una existència «miserable». La seva addicció és l'únic estímul que els empeny a continuar drets i faran el que calgui per aconseguir-la. Especialment a les nits, controlen les arribades de la Policia per prevenir alguna redada i s'encarreguen d'avisar els seus camells perquè no els enganxin «desprevinguts». La majoria d'aquests esclaus tenen les cames destrossades: inflades, morades i amb crostes de ferides malcurades, a punt de gangrenar-se. Poden passar més de 70 hores dempeus, suportant el fred de la intempèrie, sense descansar ni dormir. Ho aguanten perquè esnifen o fumen la coca dels gitanos per, així, no caure derrotats de cansament.
José Maria Carrizo ho sap molt bé. Ell du 22 anys al poblat. «Jo vaig ser el primer blanc que va atrevir-se a entrar a Son Banya. El primer que va comprar droga a la Paca», diu. Des de llavors no ha sortit d'aquests murs. Fa dos anys un grup de nins, els fills intocables dels narcotraficants, l'apedregaren enmig de les cames. Des d'aquell moment té greus problemes als membres i no aconsegueix curar-se la ferida interna que li provocaren les pedrades. La setmana passada, explica, se li reventà una vena de la cama però continuà maltractant el seu cos. «Estic moltes hores dret, vigilant que no vingui la Policia. Per això també se m'han format úlceres als peus», comenta. «Avui n'he fet 20 hores seguides». A canvi, el traficant l'ha premiat amb la «ració» justa. Sempre serà un poc per davall de la necessària per allargar-li la seva condemna i la seva dependència respecte al camell. Una manera més de recordar-li que sense ell no és ningú: «els paios som la púrria i els gitanos són els amos. Els cans estan més ben tractats», diu Carrizo.
Juan té 30 anys i està intentant «desenganxar-se» d'aquesta vida. Però continua passant gran part del dia dins la població. «Abans estava tot el dia pel carrer, em cercava la vida i quan a ells (gitanos) els interessava em cridaven per donar-me feines», comenta. «Pagaven quan volien i no guanyava ni per a pipes». Ara viu a casa de les seves cosines i «suporta» el mono com pot perquè no pren metadona.
Tots ells viuen repartits en furgonetes abandonades, sense rodes i destrossades que hi ha en un solar del poblat. També es poden refugiar en els murs mal sostinguts i a mig fer que s'alcen entremig de les barraques dels gitanos. Altres dormen a l'interior de cotxes robats i sense vidres o simplement al carrer. Cap d'ells té casa.
«Estic enganxat al cavall i a la coca», diu Mfedal Dabeh. «Treball per a ells i s'aprofiten de tots els que estem enganxats». «Els tir les deixalles, els pint les parets, faig net el terra... Tot això a canvi d'un gram de coca». En Dabeh no ha fet mai de vigilant però també té un èczema a la planta del peu provocat pel fet de caminar durant tant de temps, suar i no netejar-se. Ell dorm al carrer i el seu somni és sortir del poblat: «Pas molta pena», diu.
Amos i esclaus es retroalimenten. Els seus lligams, sustentats per una jerarquia molt estricta d'odis i interessos mesquins, són la raó que dóna vida al poblat i que explica el perquè ningú ha gosat arrancar aquests ciments. Al contrari, amb els anys s'han enfortit, intocables, desafiant la societat de Palma.
