És petit però té la veu gruixada i potent. No debades a Manolo de Teba García (Palma, 1945) l'anomenen el pequeño Frankie, en al·lusió al seu paper d'imitador de Frank Sinatra. «L'any passat per Sant Sebastià vaig fer de Sinatra a Santa Catalina. Na Catalina Cirer, que llavors era batlessa, va venir a veure'm i jo li vaig fer una cançó a posta per ella. En haver acabat, me va dar dues besades», explica Manolo.

Com tants d'artistes locals nascuts al puig de Sant Pere o a Santa Catalina, el pequeño Frankie es va iniciar als locals de Gomila i El Terreno. «Els anys seixanta â"explica Manoloâ" jo feia feina de botones a Tito's. Per allà hi venia gent de tot el món. Una nit, l'any 64, va comparèixer un acròbata estranger, en Gino Donati. Em va mirar de dalt a baix i em va dir: «Un com tu és que n'he de menester, jo!'» Em va dir que era acròbata i que feia un número amb un partner tan petit com jo. Però que, justament, feia poc que s'havia mort. I em digué: «Què hi vols venir amb jo, a fer d'home-balancí al Lido de París? I ves, ves... ja som partit».

«En arribar allà jo no havia vist res mai com allò. Saps que n'hi havia de sarau, al Lido. Allò era el millor cabaret d'Europa!», diu el botones tornat acròbata.

«El número que jo feia era molt senzill. Però, per fer-lo, havia de ser un home amb les trossades petites com les meves. Aquell acròbata era com un gegant. M'agafava amb els dos braços i m'aixecava a l'aire. Quan me tenia ben amunt m'amollava damunt un piano. La meva feina consistia en saber redolar i engronsar-me sense fer-me mal. Per això aquesta feina es diu fer d'home-balancí», diu aquest actor.

«Un dia, però, no en vaig saber. No va anar bé. El gegant me va amollar i jo vaig pegar de pla damunt el piano. Pensava que m'hauria romput tot el costellam. Tanta sort que no va ser res. Però de llavors ençà, me fugiren les ganes de tornar a fer d'home-balancí!», diu rient. «Saps que em passava, â"pregunta Manoloâ" a mi? Que volia esser com el meu germà. Ell és un acròbata bo. Li deien Don Tebas. Va començar a fer circ amb els Benny Brothers, que eren dos germans que nomien Bennàssar i que tenien molta anomenada. El meu germà, fins fa poc ha actuat en un local de Santa Ponça que es diu Los Piratas».

I és que Manolo prové d'una nissaga d'artistes. Va néixer al puig de Sant Pere fill d'immigrants provinents de Granada. La seva mare també fou cantant i actuava a clubs de Palma durant els anys de la postguerra. «La meva mare, baldament fos de Granada, ella havia nascut al Brasil, filla d'immigrants andalusos. Quan va tornar a Espanya devia tenir més de quinze anys. Encara ara li va més bé xerrar en portuguès que no en mallorquí o castellà. I el cantar, sí que no l'ha perduda, la cantera!», s'exclama el pequeño Frankie.

Manolo té un posat xulesc. Es posa el corbatí, fot el morro tort i, alhora, fa l'ullet. S'ha de dir, però, que el seu corbatí és un fals corbatí. No duu nuu, es passa pel coll amb un elàstic. Sempre passeja un maletí ple de fotografies antigues, dels anys vuitanta i començaments dels norant, totes mastegades. A totes hi apareix ell amb Paloma San Basilio, amb Antonio Ozores, amb Emilio Laguna, amb Raphael i altres personatges de la faràndula espanyola. «La setmana passada, que és fresc â"diu ellâ" vaig anar a sentir cantar Raphael a l'Auditòrium. Feia estona que no passava tant de gust de sentir cantar. Me varen posar a una llotja d'on ho veia molt bé. I devora jo hi havia l'exbatlessa, Catalina Cirer. Li vaig donar maneta».