John Charles Law és el responsable de premsa de l'Ambaixada dels EUA a Madrid. Ahir visità Palma, convidat pel Cedoc (Centre d'Estudis i Documentació Contemporània), per parlar de diplomàcia i mitjans de comunicació, i també de les pròximes eleccions presidencials de novembre de 2008. Aquest llicenciat en Literatura i Filosofia, esdevingut diplomàtic, és del parer que la guerra de l'Iraq no condionarà el vot dels americans tant com els europeus es pensen.
-Com ho fan els Estats Units per combinar periodisme i diplomàcia?-Des de la II Guerra Mundial, els EUA posaren en funcionament una xarxa de ràdios, La Veu d'Amèrica, que emetien per a l'Europa ocupada pels nazis. Acabat el conflicte, les emissions no s'aturaren. Tingueren un paper fonamental durant la Guerra Freda i, actualment, aquestes ràdios són molt seguides pels oients dels països exsoviètics i pels llatinoamericans.
-És un mitjà independent?
-Sí. La independència periodìstica hi queda assegurada. Els seus òrgans de govern són bipartidistes. Hi són representats els republicans i els demòcrates.
-El compte enrere cap a les eleccions presidencials ha començat. Com incideix als EUA que la dreta francesa guanyàs diumenge la primera volta?
-El sistema electoral francès, presidencialista, és l'únic d'Europa que s'assembla al dels EUA. Que Sarkozy hagi guanyat la primera volta, però, no influeix de cap manera en les eleccions americanes. En general, tot el que succeeix aquí té poca incidència a Amèrica.
-De quina manera pot fer tombar la balança cap a un costat o l'altre la invasió de l'Iraq impulsada per Bush?
-Si ara mateix demanàssiu als ciutadans americans quins són els temes que més els preocupen, us contestarien que és el preu de l'habitatge o l'accés a la feina. La política exterior hi ocupa un lloc molt secundari. A més, els programes electorals dels republicans i dels demòcrates en aquestes qüestions sempre són molt semblants. Mesures com les que adoptà Zapatero el 2004, després d'haver guanyat les eleccions, fent retirar les tropes de l'Iraq, són impensables als EUA. Allà, les accions en política exterior sempre són fruit d'un consens entre els dos partits. A més, s'hauria de veure què votaren els demòcrates al Congrés el 2003 respecte dela guerra.
-Es tracta, doncs, d'un bipartidisme ben pactat?
-Els demòcrates i els republicans es van rellevant en el poder. Val a dir una cosa, però, i és que els partits polítics són molt diferents dels d'aquí. Votar republicans o demòcrates respon més a una identificació personal amb el candidat, que no pas a les sigles de cap partit. El tercer partit més votat dels EUA són els verds. Els resultats millors que ha obtingut mai el seu candidat, Ralph Nader, foren un 2'3% dels vots en les eleccions de 2000.
-Quins col·lectius o zones del país s'identifiquen més amb un partit o un altre?
-En la majoria d'estats, hi guanyen els republicans o els demòcrates per una marge molt reduït. Així i tot, hi ha algunes diferències. Els estats de la costa tenen preferència pels demòcrates, mentre que els de l'interior en tenen pels republicans. Les zones urbanes també solen triar demòcrates, i les rurals, republicans. Quant a col·lectius humans, els afroamericans solen votar els demòcrates, mentre que els hispans, que no són un grup monolític, tenen un vot molt diversificat. Els cubans se solen decantar pels republicans, mentre que els mexicans ho fan pels demòcrates.
