El pròxim 17 de juny farà 70 anys de l'«Alzamiento» de l'exèrcit rebel a Melilla que provocà l'inici de la Guerra Civil i de l'època més repressiva que ha viscut l'Estat espanyol en tota la seva història contemporània. L'aniversari no tendria la mateixa transcendència si un grup de militars oposats a la rebel·lió s'hagués pogut imposar als revoltats al lloc clau del cop: Melilla. Entre aquests militars republicans hi havia dos mallorquins: el comandant Pau Ferrer Madariaga i el capità Josep Rotger Canals. No aconseguiren avortar la sublevació i, mesos més tard, ambdós varen ser afusellats. Si haguessin aconseguit els seus propòsits, l'«Alzamiento» en el seu conjunt podria haver fracassat, ja que sense l'Exèrcit d'Àfrica Franco no hauria pogut guanyar la guerra.

Ara, 70 anys més tard, enmig del renou de sabres provocat pel tinent general José Mena; pel capità de la Legió Roberto González Calderón, cap de la primera companyia de la primera bandera Comandant Franco, i pel colpista Antonio Tejero (amb cartes a un diari de Melilla), la família del comandant Ferrer ha iniciat les gestions per reclamar al Ministeri de Defensa la revisió de la causa i la condemna del comandant Ferrer. Es tracta d'una aportació més a la lluita per restituir la memòria històrica que, com s'ha demostrat amb els papers arxivats a Salamanca i que ja van camí de Catalunya, alguns insisteixen a condemnar-la a l'oblit.

En concret, qui promou ara la revisió de la condemna del comandant Ferrer són Severa Pons Ferrer, fillola i neboda del militar, i els fills d'aquesta, Margalida Rosselló Pons (diputada del Parlament balear i exconsellera de Medi Ambient), i Tomeu Rosselló Pons.

Severa Pons Ferrer és un dels pocs testimonis que recorda amb vida el mallorquí que donà la seva vida per mantenir intacta la seva lleialtat a la República.

Tot i això, aquesta dona, resident a Felanitx, i els seus fills, no pogueren posar fil a l'agulla a la reclamació de la revisió de la causa fins que fa uns dies no tingueren coneixement a través de l'historiador David Ginard d'un reportatge que el 14 de novembre del 1999 publicà Diari de Balears i parlava dels dos militars mallorquins afusellats perquè s'oposaren a l'Alzamiento.

A partir d'aquí, Severa Pons Ferrer decidí que era el moment «per complir la voluntat que el meu padrí de fonts expressà en una mena de manifest que jo llegí quan era molt jove i on ens demanava que quan es restituïssin les llibertats en aquest país reclamàssim la revisió de la seva causa».

En aquest sentit, aquesta dona, que ja té els 77 anys fets, recorda que «ma mare em parlava molt del meu padrí de fonts i deia que havia mort per defensar els seus ideals republicans».

Tanmateix, el comandant Ferrer Madariaga pertanyia a una família molt religiosa fruit d'un matrimoni entre un militar liberal que arribà a ser batle d'Inca, el tinent coronel d'Infanteria Pere Ferrer Alsina, i d'una professora natural de Gernika que col·laborava amb el club cultural Es Foment, Severa Madariaga. En aquest ambient, un dia de 1896, poc temps abans del desastre del 1898, nasqué el comandant Pau Ferrer.

Segons recorda Severa Pons Ferrer, anys més tard «el meu padrí es diplomà a l'acadèmia de Toledo, on coincidí amb Franco».

En acabar els seus estudis, el 1915 fou destinat a Manresa durant un any. El 1916 el traslladaren al Fort de Cabrerizas, a Melilla. Poc després, el 1917, es retratava a Nador, una important ciutat marroquina a prop de Melilla, i dedicava la foto a la seva família abans d'emprendre les dures batalles que es visqueren els anys 20 al Rif. Ferrer no abandonà l'Àfrica mai més, exceptuant un breu parèntesi de quatre mesos a Tarragona el 1922. Aquell any es casà amb Pilar Vera Santaña, una dona que Severa recorda com a «molt sofridora».

Tanmateix, una data que pogué marcar la personalitat del comandant Ferrer fou el 1921, quan visqué el desastre d'Annual. Igualment, el 1925 participà en el desembarcament d'Alhucemas i era descrit en els fulls de servei com un militar «molt gelós i entusiasta, intel·ligent i brillant» i amb una «lleialtat al comandament sense límits». El 1936 fou un dels pocs oficials que no traïren el general Romerales, cap de la circumscripció de Melilla i lleial a la República, per la qual cosa fou arrestat. Després de romandre en presó, el 3 de desembre, a les vuit de matí, fou afusellat, segons Severa Pons Ferrer, «davant la seva esposa, a la qual obligaren a assistir però no permeteren que el matrimoni s'acomiadàs». A més, «a la tia Pilar l'hi prengueren tot», recorda la fillola. La dictadura i el dolor callaren aquesta història fins que el desig de justícia l'ha recuperada.