JOANA NICOLAU.Palma.
Era una aposta segura però se superaren les expectatives. La gala videomusical que s'oferí en el marc de la Diada requereix qualificatius superlatius per referir-se a Joan Valent i als que amb ell aconseguiren un èxit difícil de superar.
No feia falta recórrer a gran noms de fora de casa. Així quedà demostrat en una vetlada que vessà mallorquinitat i mediterraneïtat, i en la qual per primera vegada en la història d'aquesta efemèride s'escoltaren dues balangueres seguides. Superat el desànim i els nervis que la pluja havia duit pocs moments abans, començava l'estrena mundial de Quatre estacions a Mallorca.
Aquesta obra de poc més de 25 minuts en un sol moviment, plena de força i tensió constant, no permeté un moment de relaxació al director, Francesc Bonnín, ni a cap dels intèrprets de corda i percussió de la Simfònica. Amb ells, Ara Malikian. Per qualque cosa el violinista d'origen libanès, col·laborador i amic de Joan Valent, està entre els deu millors del món. Ahir quedà clar. La seva mestria i temperament feien esclatar una rabiosa, inquieta i alegre primavera que, com la resta d'estacions, vessava arrels mediterrànies i contemporaneïtat.
Fou sens dubte la més complexa de les quatre peces, amb un allegro molto de gran ritme vital. Botant-se el ritme natural en benefici del resultat musical, s'hi contraposava l'hivern. Un temps gris, humit, profund i íntim que en el seu final deixava aflorar dramatisme i mort. Especialment en aquesta composició s'han de destacar les suggerents imatges que acompanyaren de manera acompassada tota la interpretació.
El final, el moment més extrem, donà pas a la frivolitat de l'estiu. Moments d'alegria, eixelabrament, activitat i lluminositat se succeïren amb una primera secció rítmica peculiar i motòrica que acabaren a ritme vertiginós. Una profusió d'imatges amb presència de la figura humana gaudint de la mar imprimiren encara més caràcter a la peça.
S'hagué d'esperar a la tardor per veure Valent en acció. A la meitat d'aquesta obra, el compositor se posava al piano per apoderar-se'n amb Ara Malikian i fer gaudir el públic de la gran bellesa d'aquesta estació. Un far portuari guià en imatge el principi i el final d'aquest període, en el qual els colors de la terra i de la mar fosca i brava convidaven amb la música a la meditació i il·luminaven la reflexió i també la fantasia. Fou així, amb la inclusió final de la Simfònica, com acabava l'obra i Valent superava l'estrena enmig de grans aplaudiments. Faltava, emperò, el colofó a la nit amb la versió de l'algaidí per a La Balanguera. Aquí, un relaxat Valent es posava al capdavant de l'orquestra i dels setanta cantaires dels tres cors del Principal per donar pas a una breu introducció a càrrec del xeremier Pep Toni Rubio. Aquest instrument nostrat de la tradició mediterrània es fusionava amb la Simfònica a ritme quaternari i restava solemnitat a l'himne, que adquiria una major contemporaneïtat. El resultat fou un tema més proper al públic, menys rígid i formal.
Acabava així la vetlada i l'oferta musical d'una nit que, per por que el mal temps ho impedís, començava amb una Balanguera, cantada a l'uníson per tots els presents amb els cors del Principal i amb Francesc Bonnín al piano.
