nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 18°
21°

El so de Mallorca s'escoltà en notes de Valent

L'algaidí estrenà «Quatre estacions a Mallorca» enmig de dues balangueres en menys d'una hora

JOANA NICOLAU.Palma.
Era una aposta segura però se superaren les expectatives. La gala videomusical que s'oferí en el marc de la Diada requereix qualificatius superlatius per referir-se a Joan Valent i als que amb ell aconseguiren un èxit difícil de superar.

No feia falta recórrer a gran noms de fora de casa. Així quedà demostrat en una vetlada que vessà mallorquinitat i mediterraneïtat, i en la qual per primera vegada en la història d'aquesta efemèride s'escoltaren dues balangueres seguides. Superat el desànim i els nervis que la pluja havia duit pocs moments abans, començava l'estrena mundial de Quatre estacions a Mallorca.

Aquesta obra de poc més de 25 minuts en un sol moviment, plena de força i tensió constant, no permeté un moment de relaxació al director, Francesc Bonnín, ni a cap dels intèrprets de corda i percussió de la Simfònica. Amb ells, Ara Malikian. Per qualque cosa el violinista d'origen libanès, col·laborador i amic de Joan Valent, està entre els deu millors del món. Ahir quedà clar. La seva mestria i temperament feien esclatar una rabiosa, inquieta i alegre primavera que, com la resta d'estacions, vessava arrels mediterrànies i contemporaneïtat.

Fou sens dubte la més complexa de les quatre peces, amb un allegro molto de gran ritme vital. Botant-se el ritme natural en benefici del resultat musical, s'hi contraposava l'hivern. Un temps gris, humit, profund i íntim que en el seu final deixava aflorar dramatisme i mort. Especialment en aquesta composició s'han de destacar les suggerents imatges que acompanyaren de manera acompassada tota la interpretació.

El final, el moment més extrem, donà pas a la frivolitat de l'estiu. Moments d'alegria, eixelabrament, activitat i lluminositat se succeïren amb una primera secció rítmica peculiar i motòrica que acabaren a ritme vertiginós. Una profusió d'imatges amb presència de la figura humana gaudint de la mar imprimiren encara més caràcter a la peça.

S'hagué d'esperar a la tardor per veure Valent en acció. A la meitat d'aquesta obra, el compositor se posava al piano per apoderar-se'n amb Ara Malikian i fer gaudir el públic de la gran bellesa d'aquesta estació. Un far portuari guià en imatge el principi i el final d'aquest període, en el qual els colors de la terra i de la mar fosca i brava convidaven amb la música a la meditació i il·luminaven la reflexió i també la fantasia. Fou així, amb la inclusió final de la Simfònica, com acabava l'obra i Valent superava l'estrena enmig de grans aplaudiments. Faltava, emperò, el colofó a la nit amb la versió de l'algaidí per a La Balanguera. Aquí, un relaxat Valent es posava al capdavant de l'orquestra i dels setanta cantaires dels tres cors del Principal per donar pas a una breu introducció a càrrec del xeremier Pep Toni Rubio. Aquest instrument nostrat de la tradició mediterrània es fusionava amb la Simfònica a ritme quaternari i restava solemnitat a l'himne, que adquiria una major contemporaneïtat. El resultat fou un tema més proper al públic, menys rígid i formal.

Acabava així la vetlada i l'oferta musical d'una nit que, per por que el mal temps ho impedís, començava amb una Balanguera, cantada a l'uníson per tots els presents amb els cors del Principal i amb Francesc Bonnín al piano.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.