J.TORRES Palma.
No va ser una presa de la Bastilla ni un assalt del Palau d'Hivern. La majoria silenciosa del PP va entrar ahir al Consolat de la Mar. Més de 400 persones van deixar petits els jardins de la seu del Govern per aplaudir el primer discurs institucional de Jaume Matas com a president de l'Executiu balear.

La majoria silenciosa va recuperar la veu una altra vegada des del poder. Ho va fer a través de Matas i amb un discurs amb forta càrrega política, per constatar que les aigües havien tornat a mare, que el parèntesi s'havia tancat i que tot tornava al seu lloc natural. I el sol tornarà a brillar després de la boira. I l'economia es reactivarà i crearà llocs de feina i tornaran els turistes...

Una lliçó d'història -parcial perquè no feia cap referència a les arrels catalanes d'aquesta terra-, de geografia -centralista perquè deixava clar que Eivissa i Formentera són al sud i Menorca al nord-, de cultura -amb Ramon Llull i fra Juníper Serra presents i la Donna fugata del Gatopardo lampedusiano en l'atmosfera-, de política -molt política- i de bilingüisme -primer en castellà, molt poc, i després en català, quasi tot-.

I els ventalls no pararen en tot el vespre. El de Matas no fou l'únic discurs bilingüe. El vicepresident primer del Govern, Mariano Rajoy, va acabar el seu amb un català de la modalitat ferrolense, del Ferrol no de Son Ferriol. Rajoy va sortir del pas amb el discurs proforma de les preses de possessió. Aquell que agafa del calaix per anar a províncies i que fa aquella musiqueta amb lletra d'estabilidad i de bienestar. Ahir es va esforçar a modificar-lo una mica per elogiar el nou president i per omplir amb la paraula Baleares els espais buits.

I quina calor. El Consolat es va omplir també de colònia cara i de robes lluentes -impecable la dona del president, Maite Area, amb un vestit que deixava en un segon pla la resta-. Ella també va brindar per la victòria a la capella del Consolat amb el president, els ministres Rajoy i Zaplana, les seves respectives i la ministra Pastor, que «en el dia de hoy està soltera», segons va constatar el vicepresident.

Els quadres dels reis Joan Carles i Sofia, de Tutzó i Albertí, de Canyellas El Magnànim, de Soler El Breu i de Matas El Conqueridor contemplaven l'escena de la capella. No hi era Antich L'Humà, ni en pintura. A fora, sense aire condicionat, la princesa semblava una princesa de conte de fades o -més modern- una novia a punt de casar-se pel civil. Amb un vestit car però fora de lloc, Maria Antònia Munar a primera fila destacava.

Tres fortes presències. Forta presència valenciana, amb el ministre Eduardo Zaplana al capdavant, seguit pel seu substitut a la presidència de la Generalitat Valenciana, José Luis Olivas, i pel delegat del Govern en aquesta comunitat, Juan Cotino. Forta presència dels hotelers, amb Gabriel Escarrer al capdavant, seguit de Barceló, del president de Foment del Turisme, Tomeu Vicens i del de la Federació Hotelera, Pere Cañellas. I forta presència del PP, com no podia ser d'altra manera. Amb l'expresident Gabriel Cañellas al front, el president del Parlament, Pere Rotger, i el delegat del Govern, Miquel Ramis, a més de diversos diputats i futuribles consellers.

Dues minses presències: la del Govern sortint, representat per tres consellers socialistes -Joan Mesquida, Aina Salom i Príam Villalonga-, que no van aplaudir en cap moment; i la dels grups de l'oposició -o si es vol, antics socis del Pacte-, literalment invisibles.

Sí que hi eren els sindicats -Llorenç Bravo i Josep Benedicto-; la Universitat -Avel·lí Blasco-; la banca -Miquel Nigorra, Conrado de Villalonga, Llorenç Huguet-; la patronal i el comerç -Josep Oliver, Pau Bellinfante, Demetrio Penya, Tomàs Garrido-; la justícia -Bartomeu Barceló-; l'esport -Marga Fullana-; la cultura -Baltasar Porce-; l'Església -Andreu Genovart-; els Estats Units -Tumy Bestard-; Cort -Catalina Cirer-; la comunicació -Pere A. Serra, Sáenz de Buruaga-; Menorca -Joana Barceló- i Eivissa -Pere Palau i Abel Matutes-.

Ahir, Matas va recuperar el Govern que havia perdut feia quatre anys. Fora, des d'un balcó, un home s'ho mirava, sense camiseta i amb un tassó a la mà. Com si l'acte no fos «històric».