JOANA NICOLAU.Palma.
Fa desset anys el Bisbat de Mallorca decidí posar en marxa un experiment a l'Illa. No era un projecte de beneficència, sinó una idea per donar feina a aquells que difícilment podrien aconseguir-ne per vies normals i alhora donar una segona utilitat a productes que la societat del benestar rebutjava per altres de més nous o moderns. Així fou com partí la iniciativa batejada com Deixalles. Teodor Úbeda hi destinà l'antiga vaqueria de la possessió de Son Gibert i una vella furgoneta de l'emissora Cope. Al capdavant hi posà una monja i un voluntari.
Tot començava amb un futur incert. Com a única garantia hi havia il·lusió i una gran dosi de voluntat per fer-ho anar bé. Avui, arreu de Mallorca són més de 150 les persones amb un contracte normalitzat que fan feina gràcies a Deixalles. Té seus a Sóller, Calvià, Artà i Felanitx. A Palma cada mes també hi ha unes quaranta persones, que s'anomenen usuaris, que estan en procés de formació. Es tracta que aprenguin algun ofici perquè se'n surtin a la nostra societat.
Cada un d'ells rep una renda mínima d'inserció. Els de la primera fase setmanalment reben 107 euros i els de la segona, 126 euros. D'aquesta xifra Deixalles els en guarda dotze. D'aquesta manera, a la tercera fase, en què els usuaris alternen la feina a Deixalles amb la recerca d'un lloc de treball normal, tenen un raconet per sobreviure.
Per molt joves que siguin, al darrere de cada un dels que arriben a Deixalles hi ha una llarga història per contar. Molts són immigrants; d'altres, persones que han caminat per la vida dintre de la marginalitat o els ambients més sòrdids. Entrar a Deixalles és entrar en un món d'històries personals inusuals. Podem començar pel monitor que controla el procés de separació de la roba, un comptable vingut de Xile amb dona i cinc fills, que es dirigia a Itàlia a veure un amic i quedà a Mallorca.
Li diuen Luis Cortés. En principi havia de passar a l'Illa unes vacances i ja hi du any i mig. Ara està pendent dels papers, convençut que la vida que durà a Mallorca, encara que separat de la seva família, serà més profitosa que no al seu país, on «només hi ha oportunitats per als joves». Un altre cas peculiar és el d'una nigeriana que treballa de planxadora i que és «excessivament puntillosa»; s'anomena Joy Mikeson. Ha vingut a l'Illa amb el seu espòs i el fill gran. A la seva terra ha deixat la filleta petita i de moment no hi pensa tornar.
Amb Joy treballa Rosa Rodríguez, una dona que arribà de Castelló per viure amb la seva família mallorquina i es quedà sense res... Al capdavant de cada departament, ja sigui de roba, mobles, electrodomèstics..., hi ha un monitor que dirigeix el procés. Alguns són persones que han passat per les fases anteriors i que ara estan contractades per Deixalles. Així, es poden trobar casos com per exemple que qui du la comptabilitat de les vendes sigui un immigrant senegalès de bona família que arribà fa vuit anys per acabar la universitat. Es diu Patrick Libasse, té 38 anys i per a tots és «Prince».
Es casà a Mallorca, parla amb gran correcció el castellà i el que més li agrada és que «cada dia hi hagi molts de clients». De moment considera que «no està preparat per tornar» al seu país, on va quan pot «a passar-hi les vancances». Aquest és a grans trets i molt per damunt el món de Deixalles, un món en què tot, per molt mala aparença que ofereixi a primera vista, sol sortir renovat i millor.
