Les dones maltractades en l'àmbit matrimonial que demanen plaça en un centre d'acolliment just fan una petita part de les que pateixen aquesta violència de gènere, segons indica l'Institut Balear de la Dona. La majoria demana aquesta classe d'ajuda perquè són lluny de la seva terra d'origen "on trobarien suport familiar o d'amics" i per manca de recursos econòmics que permetin la seva independència. Com a conseqüència evident, almanco un terç de les dones que ha passat per pisos d'acolliment torna a mans del seu agressor, segons les dades del Centre d'Acolliment per a Dones i Família (Sadif).
Aquest, emperò, no és un tret específic de dones sense recursos, i alguns estudis parlen, més o manco obertament, d'una síndrome d'Estocolm. (El tercer Manual diagnòstic i estadístic de les malalties mentals, ara obsolet, parlava de personalitats autodestructives). Encara que les especialistes en aquesta matèria "com les doctores Esperança Bosch i Victòria Ferrer, de la UIB; o la directora de l'Institut, Francisca Mas" insisteixen en els seus estudis i estadístiques que la violència de gènere al domicili es produeix independentment de la classe social o el nivell cultural d'agressor i d'agredida, la prevalença pública es concentra en les dones amb menys recursos.
Les xifres del Sadif es confirmen amb les dades del centre obert fa poc a Inca, amb el nom de Ses Ufanes, amb capacitat per a 19 places. De les 21 persones que ha atès aquest centre, denou eren estrangeres i sis eren peninsulars d'origen; la majoria "catorze dones" tenien estudis elementals o de cap classe (dues), mentre que que just quatre persones superaven aquests nivells. La majoria "deu" estava inactiva o a l'atur, mentre que set feien feina per a l'economia submergida, de manera que la seva situació laboral era clarament precària. Atès que el centre obrí fa mig any, encara no hi ha dades de seguiment després de partir.
