Els resultats del 13-J tenen una lectura immediata: el poder es desplaçarà del Govern balear als consells insulars i de la dreta a l'esquerra. A més, el disseny de la Comunitat Autònoma és previ a qualsevol pacte programàtic. Sigui quina sigui la coalició que governi les Illes, haurà de comptar amb Unió Mallorquina. I el partit que lidera Maria Antònia Munar exigeix convertir els hereus de les diputacions en autèntics governs de cada illa i que l'Executiu assumeixi un paper de coordinació i de representació exterior.

Les aspiracions del nacionalisme de centre suposen un important augment de pressupost i de competències per al CIM. Aquí entra en joc una de les peces clau de qualsevol pacte, l'article 24.6 de l'Estatut d'Autonomia: «Per a l'aprovació dels pressuposts, de les lleis que afectin els consells insulars, de la reforma de l'Estatut... serà necessari que la majoria suficient s'assoleixi, a més, pel vot favorable, comptat de manera separada, dels parlamentaris que representin, si més no, dues illes diferents».

Per tant, si s'establís un pacte amb els conservadors, per a qualsevol de les transferències que exigeix Unió Mallorquina, la majoria dels diputats d'almanco una de les illes menors s'haurien de sumar als de Mallorca. Posem que sigui així, aleshores l'esquerra instal·lada a Menorca i a les Pitiüses també disposaria de la considerable dosi de poder de què el Govern s'hauria desprès.

En aquest cas, el Govern del PP, a més de l'amenaça d'uns pressuposts bloquejats, hauria perdut bona part de la seva capacitat d'interlocució davant els poders fàctics i la societat civil. Les competències i els doblers es trobarien en mans d'UM a Mallorca i dels pactes d'esquerra a Menorca i a Eivissa i Formentera.