La llengua i la vinculació amb la terra centraren els discursos dels Medalla d'Or

El primer a rebre la medalla va ser Miquel Dolç. La seva vídua, Maria Eugenia Rincón, féu un emotiu discurs en el qual assegurà que «malgrat que la feina del meu marit el mantenia físicament allunyat de la seva estimada Mallorca, el seu esperit sempre pertanyia a l'Illa, a les Illes, i ens va saber transmetre, als seus fills i a mi, el seu amor per aquesta terra. A cada poema que escrivia en català, la llengua que sempre emprà, la seva Mallorca, les seves arrels hi eren presents. De fet, poc abans de morir, en el decurs de la seva agonia, els únics records que tenia eren per l'Illa, el seu pensament estava aferrat a Mallorca. Sé que en Miquel avui hauria estat molt feliç, sé que ell és feliç».

El pare Martorell va inciar amb una cita de Sèneca el seu discurs: «La gratitud és la cosa més bella de la vida» i qualificà el guardó de gest simbòlic i de reconeixement «que valora l'esforç de sacrifici artístico-didàctic que he fet al llarg de la meva vida». Per acabar, Martorell reivindicà els seu lligam a la terra: «Rosers i amors mentre tenguin arrels donaran flors».

Josep Melià va ser el guardonat amb la medalla d'or de la Comunitat més aplaudit de la nit. De fet, va haver d'esperar uns instants abans de pronunciar el seu discurs que la gent cessàs el reconeixement cap a la seva persona. Jaume Matas es va fondre amb una abraçada amb Melià en el moment de l'entrega del guardó. El discurs de Melià va ser el més sentit dels que pronunciaren els guardonats: «De vegades pens que aquests reconeixements són un preludi de l'inevitable que es donen a les persones que tenen el temps comptat. De totes maneres, des del meu amor a la vida continu servant la voluntat de combatre».