Yoko Tsuda és fruit d'un còctel especial. La seva mare, Maricarmen, és una andalusa temperamental i impulsiva, mentre que Masato, el pare, coincideix amb la tòpica idea que tenim aquí del tarannà nipó, perquè és més reflexiu, partidari de pensar les coses dues vegades. Quan tenia dos anys, la família s'establí a Madrid per obrir un restaurant japonès. El 2008, Yoko vingué a Mallorca perquè una empresa illenca cercava algú que sabés la seva llengua paterna i li agradàs la publicitat audiovisual. Just en arribar, enyorà el trull urbà de la capital, però en poc temps s'acomodà a la sedació de l'Illa, on descobrí allò que ella defineix com "moltes coses autòctones, pròpies, que no existeixen enlloc més". Li agraden les novel·les de sentiments, la música tranquil·la i, sobretot, el cinema independent. Diu que no parla la nostra llengua perquè li fa vergonya llançar-se a la piscina, però que l'entén perfectament. Acaba de celebrar els 29 anys amb els companys de l'hotel del centre de Palma on treballa de recepcionista.

Al Japó la gent no fa vacances i a l'Estat espanyol molta de gent considera que fer feina és una maledicció.
Això no sé si mai ho arribaré a entendre, perquè per mi la feina s'ha de fer bé. Jo, si he de quedar una hora més al treball, doncs ho faig, perquè vull acabar-lo satisfactòriament. Aquí la gent arriba tard; si pot, se'n va un poc abans; es fa el just. Però també és cert que als japonesos, el fet de ser tan feiners, els genera molts de problemes d'estrès i d'ansietat; se centren tant en la feina i amb tant de perfeccionisme, que de vegades se'ls en va un poc el cap.

La maternitat us ha reclamat alguna vegada?
Sí. Darrerament ho desitj prou, però crec que encara no és el moment. Per sort, emocionalment estic bé, però econòmicament no i, si mai tenc fills, m'agradaria donar-los almenys allò que jo he tingut, i ara no podria fer això. Els fills han de tenir un mínim d'estabilitat i una bona vida. No m'agradaria no poder vestir-los bé o que no estudiassin en un bon col·legi. La maternitat s'ha de viure amb seny.

Una relació de parella és per a tota la vida?
Això de "per a tota la vida" és una cosa molt abstracta, perquè mai no es pot saber què passarà; però quan estàs bé amb una persona, no vols estar amb cap altra.

Ja heu trobat el vostre amor?
Sí, aquí, un mallorquí. A Madrid, a la facultat, vaig fer molta amistat amb un illenc, amic de qui ara és la meva parella, que vivia a Mallorca, així que en arribar el vaig cridar i un dia quedàrem, per intentar integrar-me i conèixer un poc l'Illa. Començàrem sent només amics, però al final, de tant d'estar amb aquella persona, coneixent-la cada vegada més, aquella amistat s'anà convertint en una altra cosa. M'havia enamorat.

Com vàreu viure el drama del tsunami?
Molt malament.

Teniu parents o amics entre les víctimes mortals?
Afortunadament, la meva família era a Osaka, on es notà el tremolor, però no fou com a Fukushima. Ho vaig viure amb molta impotència. En veure les imatges, la mar que entrava terra endins, se m'enfonsà l'ànima. Quan passen aquestes coses és quan et sents minúscula i t'adones que no valores allò que tens, la salut, un sòtil. Allà molta gent ho ha perdut tot, els ha engolit la mar i adéu germà meu, d'un dia per l'altre, com aquell qui diu, en un segon... això és molt dur.

Creis que el Japó perdonarà alguna vegada a l'Occident el capítol d'Hiroshima i de Nagasaki?
No crec que es tracti d'Occident en general, com a tal, sinó que més aviat el rancor seria concretament cap als Estats Units. Allò va ser un desastre molt gran, però hem de pensar que en les guerres sempre hi ha qui hi surt perdent i aleshores els tocà a ells. Però els japonesos també feren la seva. Vaig llegir un llibre molt interessant, El crisantem i l'espasa, d'una antropòloga que diu que costa molt per un occidental entendre com un japonès pot donar una imatge de persona submisa, reverencial, que accepta tot el que vingui i, llavors, tenir un esperit tan guerrer com ha demostrat la història.