Les revoltes sorgides de poc ençà en el món àrab contra els règims dictatorials que han governat durant dècades els països d'aquesta àrea del planeta han consolidat les xarxes socials d'internet, com Facebook i Twitter, com a plataformes d'activisme social i altaveu d'una societat que reclama canvis democràtics. Ara bé, confiar que es consolidin en el temps els canvis demanats on-line pels activistes a través d'aquestes noves eines tecnològiques és una cosa difícil de predir per alguns i fins i tot impensable per altres.

I és que les xarxes socials, apunten els més crítics, manquen d'allò essencial per establir les bases d'una societat: una estructura vertical o jeràrquica, controlada per una autoritat central i amb regles i procediments definits. Segons el sociòleg canadenc Malcolm Gladwell, Facebook, Twitter i els seus parents "són eines per construir xarxes, en què les decisions es prenen per consens i els llaços que uneixen la gent amb el grup són fluixos".

Per tant, si bé és cert que aquesta configuració de les estructures de les xarxes socials permeten dotar de flexibilitat i adaptabilitat en situacions de baix risc els sistemes socials creats, no ocorre el mateix davant situacions d'alt risc que requereixen la fortalesa suficient perquè les estructures d'un sistema resisteixin.

De parer semblant és el sociòleg mallorquí i director de la Fundació Gadeso, Antoni Tarabini, qui també dubta de la consolidació en el temps dels missatges que difonen les xarxes socials. Per Tarabini, el problema de les xarxes socials a l'hora de consolidar-se com a estructures sòlides és que emeten missatges individualitzats adreçats a gent anònima, que no està organitzada entre si. Això significa que, més enllà de l'impacte immediat que pugui tenir l'efectivitat d'un missatge, difícilment aquella organització improvisada tindrà continuïtat.

Per aquest motiu, si bé el sociòleg mallorquí reconeix les xarxes socials com "un gran instrument de comunicació, conscienciació i mobilització, mai no podran substituir l'organització de les societats civils" i menys encara imposar-la en aquelles amb una baixa cultura d'organització, com és el cas d'Egipte i Tunísia, o fins i tot inexistent, com és el cas de Líbia, un país format per societats tribals sense connexió entre si.

Per tant, es podria concloure que l'aparent efectivitat de l'activisme on-line a través de les xarxes socials en països com Tunísia i Egipte, a l'hora d'impulsar la caiguda dels respectius règims vitalicis, no hauria estat l'única empenta que hauria afavorit els canvis, sinó que la mateixa manera de governar, oxidada i obsoleta, convidava per si sola al propi suïcidi. Això no obstant, els fets ocorreguts en el món àrab hauran servit, ben segur, per replantejar les bases de l'activisme social i del seu futur.