El Govern britànic declarà ahir que el Regne Unit encara no està en condicions de sumar-se a l'euro, però es comprometé, potser amb més claredat que mai, a defensar la moneda única en un referèndum abans del 2006. En una intervenció de clar tarannà europeista, el totpoderós ministre britànic d'Economia, Gordon Brown, anuncià davant de la Cambra dels Comuns una sèrie de reformes perquè el Regne Unit aconsegueixi estar, a curt termini, en posició d'adoptar la moneda única europea.

De natural reticent davant de la qüestió de l'euro, Brown sonà ahir molt decidit a aplicar les mesures necessàries per aconseguir que l'adopció de l'euro sigui una decisió «d'interès nacional» i, per tant, a recomanar als britànics que votin «sí» en una consulta popular convocada a l'efecte.

El ministre digué que aquesta mateixa tardor estarà enllestit l'esborrany del referèndum i que l'any vinent, una vegada presentat el pressupost a la primavera, hi haurà una segona valoració dels cinc requisits que, al seu parer, ha de complir aquest país abans d'apostar per la divisa comuna.

Dels cinc barems establerts per Brown, el Regne Unit amb prou feines n'aprova un, i és l'impacte que l'euro tindria a la City, el gran centre financer de Londres. Però suspèn, de moment, els altres quatre: la convergència amb les economies de l'«eurozona», la flexibilitat dels mercats davant d'una possible crisi, l'impacte en l'ocupació i l'efecte sobre la inversió.

El que té de revelador la intervenció del ministre d'Economia és que Brown es comprometés a treballar activament perquè el Regne Unit adopti l'euro-moneda. Sembla, en aquest sentit, que ha arribat a un acord polític amb el primer ministre, Tony Blair, perquè el Govern tengui una posició única i clara en favor de l'euro.

Per entendre el discurs de Gordon Brown davant del Parlament s'ha de considerar un context polític que conté diversos elements. El ministre d'Economia al Regne Unit -eChancellor of the Exchequer- té una autonomia, una importància i un pes polític enormes al si del Gabinet.

També cal recordar que Gordon Brown disputà a Tony Blair el lideratge del Partit Laborista i, amb això, el càrrec de primer ministre després de la mort sobtada de l'últim dirigent del partit, John Smith, el 1994. Tres anys més tard, el Nou Laborisme, amb Blair al capdavant, escombrà en les eleccions de 1997. La relació entre Brown i Blair ha estat, des de llavors, complexa i difícil; tensa sovint però molt fonamentada en la necessitat de l'acord.