Les tropes aliades avancen cap a Bagdad superant una forta resistència a Nasariya

Fonts militars britàniques van indicar que les forces anglonord-americanes han pres per complet l'estratègica península de Fao (al sud iraquià) i el port d'Um Qasar, que suposen l'única sortida al mar practicable de l'Iraq i on es concentren la major part de les refineries i els principals oleoductes.

La presa d'Um Qasar es va dur a terme en dues parts: efectius de la Força Expedicionària de la Infanteria de Marina des Estats Units van fer seu el control del nou port d'aquesta ciutat, mentre que els «Royal Marines» britànics es van apoderar del port antic, a 1,6 quilòmetres de distància de l'anterior. En qualsevol cas, la prioritat màxima d'aquestes unitats és assegurar el control de les instal·lacions petrolieres de la zona, vitals per al subministrament energètic d'Iraq, i evitar sabotatges per part de les tropes iraquianes.

Fonts militars aliades han comentat que no s'ha pogut evitar l'incendi d'uns set pous de petroli disseminats en diversos punts de la regió meridional d'Iraq. Segons fonts britàniques, «un nombre significatiu» de soldats iraquians es van rendir després de la caiguda d'Um Qasar. Altres fonts aliades apunten que el nombre de presoners iraquians podria ascendir a 600.

Una vegada pres Um Qasar, l'objectiu d'aquestes forces és la ciutat de Basora, la més important de la regió meridional iraquiana i d'una extraordinària importància estratègica, tant per la seva condició de punta de llança del comerç i el transport de cru cap a l'interior d'Iraq, com per ser el principal centre de la comunitat xiïta del país i comptar amb un milió i mig d'habitants.

Així mateix, prossegueix l'avenç de les forces cuirassades i mecanitzades nord-americanes cap a Bagdad, tot i que amb major lentitud del previst, ja que es van trobar amb una forta resistència entorn de la ciutat de Nasiriya, a uns cent quilòmetres al nord de Bàssora, a la ribera oriental de l'Eufrates.