L'any 1972 va marcar profundament la trajectòria vital i poètica de Miquel Martí i Pol. Així ho considera el professor valencià Ferran Carbó, que durant aquesta setmana analitza la petjada que l'esclerosi múltiple, diagnosticada a Martí Pol aquell any, ha deixat a la seva poesia.
Segons Carbó, es tracta d'un fet biogràfic que repercuteix inevitablement a la seva producció poètica, fins esdevenir tema central en diversos poemaris. Es manifesta a través d'imatges concretes, que arriben a ser molt repetitives: els «vidres a la sang»; «un bou enorme que el posseeix»; el «moll als ossos».
La incidència de la malaltia, emperò, va més enllà del mer element literari. Com apunta Carbó, l'experiència de la malaltia, o almenys la seva percepció, es canalitza molt a través de la poesia: l'esclerosi arriba a construir tot l'univers literari de Marti i Pol, i la poesia ajuda el poeta a superar-la.
«A mesura que les possibilitats del cos minven, la ment es va enriquint i ampliant», apuntà Carbó. D'altra banda, l'existència d'aquest mal també repercuteix en la projecció del poeta, «vertader bestseller en poesia». Així, la seva participació en els mitjans de comunicació, tant com a malalt com a poeta, es topa amb altres factors determinants en el reconeixement de l'autor, entre ells l'assequibilitat de la seva poesia, el fet de ser un poeta proletari i que moltes de les seves composicions hagin estat cantades per autors com Lluís Llach o Maria del Mar Bonet.
