"Quan comença el «sabotatge contra la llengua catalana»?
"Comença l'any 1715, quan es redacten els Decrets de Nova Planta que afecten tant Mallorca com Eivissa. El llibre, a partir d'aquí, fa un repàs a les actuacions, amb noms i llinatges, de qui va engirgolar la llei. El que faig és puntualitzar totes les lleis, emeses, progressivament, en diferents àmbits: l'administració, l'ensenyament i l'Església. Amb l'aplicació de lleis es va estroncant la tradició de parlar català.
"Com és el procés?
"La primera passa va ser l'abolició, el 1715, de la llei d'estrangeria civil. Va ser determinant, perquè si un país sobirà no l'aboleix, s'evita que vénguin estrangers a fer feina. I la darrera llei d'estrangeria que s'abolí fou l'eclesiàstica, el 1808. Amb aquesta abolició es permeté l'arribada dels capellans no catalanoparlants. Això era molt necessari per al que volien. Tenim l'exemple d'un decret del 1768: «se procurarà hacer general el idioma de la nación». Però no n'hi havia prou amb què els capellans catalans fessin missa en castellà, perquè el parlaven molt malament.
"A través de l'autoritat eclesiàstica s'arribà a la castellanització definitiva?
"No. Hem de tenir en compte que en 300 anys de pressió la definitivitat del castellà només ha afectat una generació, amb el franquisme. I això que l'han intentat imposar a base d'hibridació i d'introducció d'immigrants no integrats. Sí que hi ha l'elit funcionarial i els botiflers que es castellanitzen, però hi ha tota una massa anònima, la gent de la terra, que es resisteix.
"Quins són els noms propis d'aquest procés de castellanització?
"El de Fernández de Córdoba, sense dubte, és molt destacat. La política castellanitzant de Fernández de Córdoba fou en dues línies. D'una banda, a través del secessionisme del país català, tractant de separar mallorquins, principatins, valencians... D'altra, fent caure els mites propis de la cultura catalana i implantant-ne de nous: així, en lloc del rei En Jaume, difonien la idea que els orígens dels mallorquins estaven en «los caldeos».
"I d'aquest secessionisme ha nascut la idea actual que el «balear» no és català.
"Evidentment. La idea del balear ve des de Fernández de Córdoba. Això ha fet pòsit gràcies a l'aculturació de l'escola i als processos de socialització de masses, principalment a través de l'església. Ara en queda un secessionisme que acceptam com a normal, fins i tot el propugnen els nostres polítics. És cert que hi ha molts registres, però el que fa el secessionisme és, precisament, no permetre que funcioni bé un estàndard. I l'estandardització és molt important. Necessitam recursos lingüístics per fer front a tots els àmbits d'ús i després incorporar registres.
"Tot i així, la revisió del passat pot fer veure que la situació actual és més favorable.
"Tot al contrari. Durant el franquisme, abans de la televisió, hi havia una massa de gent monolingüe, que només parlava en català. I, atenció, que ser monolingüe no implica no conèixer altres llengües. Però ara els monolingües catalans han desaparegut. Com podem dir que estam millor? Els referents catalans es fan bilingües. La millora és un miratge. El problema és que això no es pot solucionar si no es creen mitjans des de la mateixa societat. I els polítics actuals no serveixen gaire des del punt de vista de defensar la catalanitat. Als que ho fem, ens pengen etiquetes: radical...
"I això s'agreuja amb la presència d'immigrants no integrats.
"És clar, s'han de generar mecanismes de socialització, d'integració, i ho han de fer els polítics i intel·lectuals. L'estàndard, per exemple, no és una qüestió lingüística, sinó política. Si es pretén fer un «català fàcil» no es té en compte la depuració de la llengua. I el que més m'empipa és aquest discurs de «peneta» envers els immigrants.
