La galeria Pelaires farà trenta anys el 1999. Es tot un rècord per a una indústria cultural mallorquina, sobretot si es té en compte que en els seus inicis l'opció que presentava no era la més còmoda en la nostra societat. Així que ara no vindrà ningú a discutir a Josep Pinya l'autoritat i l'experiència per parlar de segons què.
Fa dos anys en una entrevista se'm queixava que les institucions de les balears no es prenguessin la promoció exterior de la pintura, si més no, com la de les patates de sa Pobla. Ho deia amb tot el respecte per als populars tubercles i amb la intenció de deixar clar que l'art podia ser de moltes de coses, però que, des de qualsevol punt de vista que se'l consideràs ningú no podia oblidar la seva dimensió econòmica.
Sempre ha estat així i aquí no s'ho han volgut creure mai. Per això, els pintors que aconsegueixen projecció internacional (Barceló, per exemple) ho fan a través de galeristes de països amb una idea una mica menys «idealista» de l'recepció artística. A Mallorca, assumir que els artistes i els escriptors (la matèria primera) necessiten intermediaris forts perquè el seu treball tengui la màxima difusió possible, costa. Costa als artistes, als escriptors, als intermediaris i als consellers de Cultura, tots ells sovint immersos en nebuloses més pròpies de l'underground o de la contracultura més militant.
Per tot això no m'ha estranyat que hagi estat el conseller de les patates i no el dels ideals qui, a la fi, hagi concedit al gremi d'Editors l'estatut de corporació industrial i hagi obrat en conseqüència donant-los una subvenció per a la promoció exterior dels seus productes.
Enhorabona, doncs, "i, s'ho cregui senyor, ben sinzera" al molt honorable Josep Joan Cardona per liderar aquest canvi de mentalitat. No seré jo qui faci acudits fàcils sobre un conseller d'Agricultura que es preocupa pels editors mallorquins i un de Cultura que s'ocupa dels cavalls.
