Els alemanys voten avui pel continuisme de Kohl o pel canvi que ofereix Schröder

Encara que les darreres enquestes escurcen les distàncies entre els dos líders, hi pot haver sorpreses en un i altre sentit, a causa de l'elevat nombre d'indecisos, que se situa entorn al trenta per cent.

Kohl ven l'èxit de la reunificació alemanya i el fet d'haver fet d'Alemanya el motor de la construcció europea, però en la seva contra hi ha el creixent atur, sobretot a l'est del país, i l'afartament que provoquen setze anys en el poder. D'altra banda, Schröeder és la imatge del canvi, però també planteja el dubte sobre el seu programa electoral, al qual s'acusa de ser excessivament pragmàtic i tan sols pura imatge.

La jornada de reflexió que avui tenen al davant els alemanys ha de posar a la balança tot l'aconseguit en l'era Kohl, però també tots els fracassos d'aquests anys. Els electors també hauran de tenir en compte els petits partits, que jugaran un paper de «frontissa» en les futures coalicions postelectorals.

Parlament

Verds i Liberals (FDT), així com els postcomunistes (TDS), són els que més possibilitats tenen de fer aquest paper, si aconsegueixen franquejar la barrera del cinc per cent i entren en el Parlament, encara que els grans partits rebutgen, de moment, coaligar-se amb els postcomunistes. Tant democristians (CDU/CSU) com el Partit socialdemòcrata (SPD) han demanat a l'electorat el vot útil, ja que la dispersió d'elecció en petits partits els posa en un compromís i davant la necessitat de fer coalicions postelectorals, quelcom que no agrada a cap de les dues grans coalicions polítiques alemanyes.

En els darrers mítings democristians i socialdemòcrates es varen fer crides als joves perquè plantin cara a l'extrema dreta i a l'extrema esquerra i «no tudin» aquesta oportunitat, en la qual tres milions de joves voten per primera vegada.

Així mateix, es posa de manifest el paper que representen els immigrants i la importància que té el vot dels turcs "són gairebé 200.000 amb dret a vot", que pot ser molt significatiu per a la resta de la comunitat turca, que supera els dos milions de persones en tot el país.

L'SPD critica la reducció de prestacions socials realitzades pel Govern de Kohl i acusa la CDU de posar en entredit les pensions de jubilació, així com de pretendre imposar la seva particular «medicamentada» en reduir els subsidis per malaltia. Mentre, els democristians al·ludeixen a la inexperiència d'Schröeder i a la falta de lideratge alemany davant Europa i el món si no continua Kohl en qualitat de canceller.

D'altra banda, la Gran Coalició entre la CDU i l'SPD seria acceptada pels dos partits, perquè seria una decisió dels electors, però a partir d'aquí s'hauria de cercar un candidat a canceller, ja que de produir-se aquesta circumstància no ho podrien ser ni Helmut Kohl ni Gerhard Schröder.

Entre els possibles cancellers, si es donàs el cas, es trobaria el «delfí» de Kohl, Wolfgang Schäuble, paralític des del 1990 quan un boig li disparà en un míting. La intel·ligència d'Schäubel és destacada per tothom.

També, s'estudiaria el nom de l'actual ministre de Defensa, Volker Rühe, i, pel costat socialdemòcrata, podria sonar el del seu president i cap del Govern del Sarre, Oskar Lafontaine. No obstant això, haurà d'esperar a avui, a partir de les sis de l'horabaixa, quan es tanquin els col·legis electorals i es coneguin les primeres enquestes a peu d'urna, per saber qui serà el canceller del segle XXI, així com les possibles combinacions entre partits.

Errada de Kohl

Un exconseller del canceller alemany Helmut Kohl estimà ahir que durant la seva campanya electoral el mandatari cometé l'«errada» d'utilitzar massa poc els mitjans de comunicació, un fet que el seu rival, el socialdemòcrata Gerhard Schröeder, ha destacat especialment. En declaracions a l'emissora Deutschlandradio Berlin, Peter Boenisch, conseller de Kohl durant la campanya per a les eleccions legislatives del 1994, el canceller ha topat des del primer moment amb un «mur mediàtic». Segons ell, Kohl es presentà massa tard davant les càmeres de televisió, que li haurien permès l'accés a uns 3'5 milions d'espectadors, xifra molt superior a les 600.000 persones que poden assistir a un míting.