nubes dispersas
  • Màx: 13.98°
  • Mín: 12.15°
13°

[VÍDEO] Les condicions de Puigdemont per a començar la negociació de la investidura de Pedro Sánchez

L'expresident de la Generalitat de Catalunya i eurodiputat, Carles Puigdemont, ha fet aquest dimarts una conferència a Brussel·les per a anunciar les condicions de Junts per Catalunya davant una possible negociació amb el PSOE i Sumar per a la investidura de Pedro Sánchez.

L'eurodiputat ha remarcat que actualment no es donen les condicions per a negociar un acord d’investidura i ha proposat crear-les «encara que d’entrada siguin forçades per la necessitat i no pas per la convicció».

Quines són aquestes condicions?

  • El reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme.
  • L’abandonament complet i efectiu de la via judicial contra l’independentisme i els independentistes.
  • La creació d’un mecanisme de mediació i de verificació que aporti les garanties del compliment i seguiment dels acords que els dos grans partits polítics espanyols no estan en condicions de donar-nos.
  • Fixar com a únics límits els definits pels acords i tractats internacionals que fan referència a drets humans (individuals i col·lectius) i a llibertats fonamentals.

«La primera de les condicions és identificar adequadament els elements del conflicte. Fer veure que no existeixen o ignorar-los no permet, en cap cas, resoldre el conflicte. Per això en vull recordar alguns:

  • La sentència del Tribunal Constitucional de 2010 contra l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles i en referèndum, és incompatible amb el pacte constitucional del 78. Sense aquella sentència no es pot entendre res del que ha passat a Catalunya.
  • La criminalització del fet històric del referèndum de l’1 d’octubre com a resposta legítima del poble de Catalunya a totes les negatives de resoldre les demandes anteriors que els seus representants democràtics i legítims han anat elevant als poders de l’estat: l’estatut, la transferència de competències per organitzar un referèndum consultiu, la consulta popular del 9N de 2014, el pacte fiscal i el referèndum acordat.
  • L’incompliment dels pactes, significativament de les inversions; l’ofec sistemàtic de l’economia catalana, del qual n’és exemple dolorós l’estratègia del canvi de seus empresarials incentivat per un reial-decret de mesures urgents aprovat pel Govern espanyol i que encara està vigent; i l’aplicació salvatge de l’article 155 de la Constitució per dissoldre el Parlament, destituir el Govern i intervenir l’autogovern, amb greus afectacions a l’activitat econòmica que acaben pagant tots els ciutadans de Catalunya.
  • Catalunya és una nació, una vella nació europea, que ha vist atacada la seva condició nacional pels règims polítics espanyols des del 1714, fet pel qual veu en la seva independència política l’única manera de continuar existint com a nació.

Existeix un camí alternatiu a la independència que pugui garantir el respecte i la supervivència de Catalunya com a nació? Totes les evidències acumulades al llarg de dècades demostren que no. En tot cas, correspondria als responsables polítics espanyols desmentir aquesta conclusió, però no pas per la via de les promeses i de les paraules, sinó per la via dels fets. I ara per ara res no fa pensar que la necessitat de suport parlamentari sigui suficient com per empènyer-los a un canvi històric en què les velles nacions siguin reconegudes i disposin de tots els drets inherents a la seva condició. No ho han fet en situacions molt més evidents, amb milions de persones manifestant-se cada any al carrer i amb més de 2,3 milions de persones votant al referèndum d’independència de l’1 d’octubre. No sembla que ho hagin de fer ara senzillament perquè necessiten el vot de 7 diputats.

O sí? O realment poden fer de la necessitat, virtut?

Avui, Espanya té, com deia, un dilema de resolució complexa. O repeteix eleccions, amb el risc que els equilibris polítics siguin tan fràgils com ara; o pacta amb un partit que manté la legitimitat de l’1 d’octubre i que no ha renunciat ni renunciarà a la unilateralitat com a recurs legítim per fer valer els seus drets.

Cap dels dos grans partits espanyols no té força suficient com per imposar-se damunt de l’altre, cap d’ells no compta ara mateix amb una aliança que els proporcioni una majoria sòlida i coherent, i no estan encara en condicions de pactar entre ells. O eleccions, o pacte amb nosaltres. O una tercera opció, en què alguns diputats del bloc progressista cedeixin els seus vots per a la investidura del candidat de la dreta.

De manera que estem preparats per si hi ha eleccions. Però també estem preparats per a una negociació que pugui culminar amb un pacte històric. La pregunta que ens hem de formular no és, doncs, si nosaltres estem preparats per a una negociació, sinó si ho estan els dos grans partits espanyols; si els dos grans partits espanyols estan preparats per negociar amb nosaltres, amb tot el que representem, o senzillament volen sortir del pas i obtenir com sigui el suport parlamentari per poder consolidar un lideratge i desmuntar el del rival.

Ara mateix ignoro la resposta a aquesta pregunta. En qualsevol cas, estaran preparats per començar a negociar un acord històric si es creen les condicions prèvies que habilitin un eventual procés de negociació seriós, honest i ambiciós. Si no ho fan, no tindria cap sentit embarcar-nos en una negociació posterior. Perquè tractant-se de la política espanyola, totes les precaucions són poques.

A més de reconèixer els elements que conformen el conflicte que he assenyalat abans, hi ha altres condicions necessàries per poder emprendre el camí de la negociació:

  1. El reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme. No es pot negociar amb qui, en la directiva on es fixen els objectius d’intel·ligència per als cossos policials, ens considera la segona amenaça més important després del terrorisme jihadista, i que demana a Europol que ens tracti de terroristes. Emparat en aquesta decisió tan antidemocràtica, en què s’ordena que es facin «totes les actuacions necessàries per neutralitzar les activitats», l’estat espanyol espia, infiltra i fabrica muntatges per procedir a detencions sense fonament, amb l’objectiu de paralitzar i criminalitzar la mobilització ciutadana en favor de la independència de Catalunya.
  2. L’abandonament complet i efectiu de la via judicial contra l’independentisme i els independentistes. L’1 d’octubre no va ser un delicte, com tampoc no ho va ser la declaració d’independència, ni les protestes massives contra la repressió i la sentència del Tribunal Suprem. L’abandonament de la repressió a l’independentisme democràtic és una exigència ètica i ha de ser un abandonament permanent. Perquè les nostres energies i els nostres recursos els hem de poder dedicar a la nostra causa, a treballar per la nostra gent, igual com poden fer la resta de projectes polítics tan legítims com el nostre. Això és a l’abast del Parlament espanyol, a través d’una llei d’amnistia que inclogui l’ampli espectre de la repressió iniciada des d’abans de la consulta del 9 de novembre de 2014. Però també és responsabilitat del govern en funcions, a través de la fiscalia i de l’advocacia de l’Estat. I s’ha de fer per reparar una injustícia, no pas per oblidar ni per posar el punt final a res ni per igualar les víctimes d’aquestes injustícies als seus victimaris.
  3. La creació d’un mecanisme de mediació i de verificació que aporti les garanties del compliment i seguiment dels acords que els dos grans partits polítics espanyols no estan en condicions de donar-nos. La total falta de confiança entre les parts fa que aquest mecanisme sigui imprescindible, i que hagi d’operar des de l’inici de les negociacions. La nostra experiència ens impedeix tenir cap confiança en la paraula que ens donin; seria una irresponsabilitat emprendre una negociació de futur que no compti amb aquest mecanisme. El compliment dels compromisos per avançat és una manera de verificar (d’aquí la importància que la llengua pròpia de Catalunya sigui reconeguda el proper dia 19 com a llengua oficial de la UE i es pugui desplegar una política lingüística de nova generació que n’asseguri la supervivència), però lògicament no es pot aplicar a processos que requereixen una llarga tramitació o execució. Per això, per poder transitar, cal aquest mecanisme de garantia.
  4. Fixar com a únics límits els definits pels acords i tractats internacionals que fan referència a drets humans (individuals i col·lectius) i a llibertats fonamentals.

Cap d’aquestes condicions prèvies no és contrària a la Constitució ni per descomptat a cap tractat europeu. Ni tan sols requereixen cap llarg procés legislatiu. Són condicions prèvies que s’han de poder complir abans no s’esgoti el termini legal per evitar noves eleccions, i que si es donen, ens comprometen i ens obliguen a treballar per a un compromís històric que resolgui el conflicte en la propera legislatura. Només depenen de la voluntat política».

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Anselm Llull, fa 6 mesos
Yo mismo que no et trobis mai en la situació de demanar qualque cosa que t'hagin pres perquè et recordarem el refrany. Serem virtuosos.
Valoració:2menosmas
Per Yomismo, fa 6 mesos
Ante el vicio de pedir la virtud de no dar
Valoració:-2menosmas
Per Xx (ver), fa 6 mesos
Molt bé ! S'han de posar els punts a les is, tot recordant les agressions i els greuges en vers la nostra nació en més de tres segles. Res no s'ha d'oblidar, la democràcia ens ampara. I qui digui lo contrari és un fatxa mentider !
Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente