algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: -2°
-2°

A l’Estat espanyol les diferències de poder adquisitiu interregional són abismals

Agreugen els dèficits fiscals i afecten la redistribució de les rendes

Gràfic: Informe EuroMedi / Fundació Vincle

El 2015, un treball realitzat per quatre experts (A. Costa, J.García, X.López i J. Ll. Raymond: Estimació de les paritats de poder adquisitiu per a les comunitats autònomes espanyoles, Generalitat de Catalunya, 2015), entre els quals un ex-president de l’Instituto Nacional de Estadística (INE) espanyol, va calcular les diferents capacitats de poder adquisitiu entre les diferents regions espanyoles corresponents a l’any 2012. Les conclusions foren simplement espectaculars. Les diferències de preus entre la regió amb menor nivell (Extremadura) i la de major nivell (Madrid) arribaven al 42,6%. És a dir, una cistella dels mateixos productes podia costar quasi un 43% més a Madrid que a Extremadura.

Lamentablement qui podria publicar els indicadors que revelessin aquestes diferències –i que disposa de la informació necessària– en el nivell de preus interregionals i es poguessin calcular les paritats de poder adquisitiu (PPA), no ho fa. L’INE té les dades perquè realitza periòdicament unes àmplies enquestes de pressupostos familiars que li permet saber el que consumeixen i els que els costa aquest consum a una amplíssima mostra de llars espanyoles de cadascun dels territoris. Però no les publica, desatenent així una recomanació de la Unió Europea (UE) que recomana publicar les PPA interregionals dins dels estats (segons el Reglament 549/2013 del Parlament i el Consell Europeu. El tercer punt del preàmbul diu així: “Debe alentarse a los Estados miembros a elaborar datos para las PPA regionales”). Aquest incompliment té conseqüències, ja que la raó d’aquesta recomanació és que els fons estructurals de suport als diferents territoris de la UE siguin repartits segons els PIB per càpita en termes de PPA. La UE, en no tenir aquestes PPA en base regional com pertocaria per distribuir els fons, calcula les seves PPA inter-països en base a un sol i únic nivell de preus per Espanya.

Malauradament, aquest estudi publicat per la Generalitat realitzat al 2015 es costós i només s’ha fet una vegada. Algun intent de publicar les PPA per part l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) no ha tingut continuïtat.

El mateix treball també va estimar les repercussions que tenien aquests diferents nivells de preus sobre el PIB per càpita de cada comunitat amb el següent resultat que es veu a la gràfica.

Considerar el nivell de preus relatiu de cada comunitat té un efecte equilibrant. Les comunitats que tenen nivells de preus més alts (que solen ser les més riques) veuen apropar-se els seus PIB per càpita al de les comunitats amb nivells de preus més baixos (que solen ser les més pobres). Així, per exemple, s’observa que Madrid, que era la 2a més rica per PIB per càpita a preus corrents quan es relativitza segons el seu nivell de preus, passa a ser la 5a. Catalunya passa de ser la 4a a la 7a. La Rioja, que era la 5a, passa a ser la 2a. Es produeixen diferències que impliquen salts de fins a tres llocs en el rànquing relatiu. Les altres comunitats de l’Euroregió empitjoraven una posició. Les Balears passaven de la 7a posició a la 8a i el País Valencià de la 12a a la 13a.

Això vol dir, per tant, que si el PIB per habitant és una primera mesura de benestar de la població aquest benestar no és tan pronunciat com semblaria si només es mira els PIB nominals, és a dir, a preus corrents.

Si dèiem en un apartat anterior que el PIB per càpita és una mesura que dóna indicis del benestar de la població, és obvi que aquestes conclusions també afecten a la comparació del benestar entre les diferents regions.

Però també té uns efectes distorsionadors evidents sobre la pressió fiscal i les transferències interterritorials. L’escala de l’IRPF s’aplica sobre rendes nominals, i no té en compte els diferents nivells de preus ni, per tant, el diferent poder adquisitiu de cada territori. La conseqüència: els territoris amb majors rendes nominals (que no reals, és a dir, sense tenir en compte les diferències de preus) paguen comparativament més. Per la mateixa raó implica que els territoris amb dèficit fiscal, com és el cas dels tres territoris de l’Euroregió Mediterrània (Illes Balears, València i Catalunya), veuen agreujats aquests dèficits per aquest motiu.

En definitiva doncs, encara que mai en parlin, les autoritats espanyoles també utilitzen els diferents nivells de preus interregionals com a elements de distribució interterritorial. Seria més assenyat reconèixer aquesta realitat i adequar determinats instruments de política econòmica (salari mínim, despesa i inversió pública, escales impositives, etc.) a aquesta realitat. No és tant difícil; altres estats ho fan, com per exemple els Estats Units: el salari mínim es fixa a nivell federal, però cadascun dels diferents estats o, fins i tot, les grans ciutats (per exemple, Los Angeles) poden fixar (i ho fan) un salari mínim superior.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.