Quan la pobresa els fa més dèbils

El reconeixement de la diversitat dins les aules ha estat, possiblement, una de les grans conquestes que s'han fet en el món de l'educació aquests darrers temps. En aquest sentit, ser capaços de dissenyar un sistema que sigui sensible a les diferències substancials que puguin mostrar els alumnes dins una mateixa aula representa un mèrit significatiu a l'hora d'oferir uns serveis educatius més equitatius i que permetin la progressió de tots i cadascun dels alumnes que hi participen.

És força habitual veure a casa nostra alumnes que, tot i mostrar distintes problemàtiques -com ara l'exclusió social, la dislèxia o la manca de visió-, avancen en els seus estudis enmig d'una certa atmosfera de normalitat i complicitat social. El procediment que possibilita aquesta situació són les anomenades qualificacions de Necessitats Educatives Especials (NEE), a partir de les quals aquests estudiants veuen adaptats els seus objectius i els procediments per assolir-los, com també els instruments d'avaluació del seu dia a dia. Sens dubte, aquests són uns avanços gens discrets en l'empresa d'aconseguir una major quota de justícia social.

Emperò, desgraciadament, aquesta conjuntura no esdevé universal. De fet, encara són molts els països que no consideren aquestes circumstàncies en els seus sistemes educatius i això fa que milions d'infants en el món vegin obstaculitzades les seves possibilitats de rebre una educació que els permeti avançar amb una certa dignitat en el transcurs de les seves vides. D'aquesta manera, segons les dades publicades per l'organització Kinder Not Hilfe, el 80% dels infants que tenen necessitats educatives especials resideixen en països en vies de desenvolupament. Com és de suposar, en aquests indrets no abunden els recursos necessaris per poder fer front a aquest tipus de problemàtiques, atès que es tracta de nins i de nines que viuen en condicions d'extrema pobresa que, normalment, es veu aguditzada per les mancances pròpies de les seves circumstàncies.

Tanmateix, un dels majors dèficits s'expliquen a partir de la falta de personal sanitari i de materials terapèutics; per exemple, els infants que tenen dificultats psicomotrius sovint es veuen incapacitats de poder rehabilitar-se i fins i tot desplaçar-se, amb la qual cosa molts no poden anar a l'escola diàriament. Endemés, la situació de debilitat física d'alguns d'ells s'incrementa en períodes en què no abunden els aliments o quan ingereixen aigua contaminada que els obliga a passar llargues temporades al llit patint malalties infeccioses de tota casta.

Tot i això, els problemes amb els quals conviu aquest silenciós col·lectiu també vénen de la mà de les societats que els acullen. Talment succeí a casa nostra en temps pretèrits, resulta habitual que aquests infants se sentin desprotegits per una societat que els discrimina i que posa a sobre d'ells un llarg elenc de prejudicis. Sigui com vulgui, en ple segle XXI encara existeixen cultures en què s'associen determinades discapacitats físiques o psíquiques amb pejoratives llegendes tradicionals que obliga aquests infants a l'arraconament social i a l'exclusió. Fins i tot per part dels pares o familiars, en algunes ocasions, es mostra una certa vergonya dels propis fills, fet que explica que els tinguin amagats a casa i no puguin anar amb normalitat a l'escola.

El silenci i l'apatia col·lectiva vers aquesta situació s'evidencia cada dia a través de les xifres; així les coses, segons dades publicades des de la Xarxa d'Informació sobre els Drets de l'Infant, en l'actualitat el 97% dels infants residents en països subdesenvolupats que tenen NEE no estan immersos en cap programa de rehabilitació i, endemés, el 98% d'aquests no tenen cap mena d'educació diferencial en relació a la resta d'infants de la seva edat. En definitiva, a la major part de racons del planeta no s'és sensible a l'evidència d'aquestes realitats. Com és de suposar, si aquests infants no tenen la possibilitat de rebre una formació mínima, serà poc poblable que, amb vista a un futur, puguin tenir una inserció en el món laboral amb certes garanties. Malgrat tot, sembla que ens trobam davant un problema que té escàs ressò en les societats occidentals, no debades, són poques les ONG que treballen en aquesta direcció i, menys encara, els mitjans de comunicació que subratllin una problemàtica que no fa més que accentuar la violació dels drets humans.