Els discursos alternatius a la globalització neoliberal corren el risc de presentar, darrere l'eslògan ja un pèl gastat "Un altre món és possible", una col·lecció de somnis i desitjos d'un paradís molt, massa llunyà, i de perdre's en vaguetats, sense explicar-nos què podem fer ara i aquí. Res a veure amb el fecund mestratge d'Arcadi Oliveres: sense fer rebaixes ètiques, sense deixar-se emportar per claudicacions disfressades de realisme i lluny de dimitir de la pulsió utòpica, en les seves propostes mai no hi trobareu la promesa -o la reivindicació nostàlgica- d'una Arcàdia feliç.

Segurament perquè aquest home, curiosa mescla de savi professor i d'activista contumaç, ja fa temps que sap que tots els paradisos acaben en expulsió, i en aquests moments de la pel·lícula ja no sembla gaire oportú afegir-hi noves promeses de solucions totals que, indefectiblement, acabaran en noves decepcions. Quan escoltes Arcadi Oliveres, t'adones que el realisme utòpic pot ser alguna cosa molt més seriosa i interessant que la catequesi liberal amb vernís socialdemòcrata exposada per Anthony Giddens. Amb Oliveres et creus, perquè el creus, que l'afirmació gramsciana de l'optimisme de la voluntat com a antítesi del pessimisme de la raó no és una simple actitud de dignitat, sinó un projecte de vida practicable.