algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 20°
24°

“És absurd que la prevenció comenci a partir dels cinquanta”

"Vaig patir totes les seqüeles possibles, tres operacions i una quimioteràpia molt dura”

La seva actitud commou, però no des de la compassió, sinó des d'una immesurable admiració. Encarna té 47 anys i ha superat un càncer de mama. Una coneguda autora nord-americana que patí un càncer analitzà en la seva obra "La malaltia i les seves metàfores" (Susan Sontag, 2003) com al llarg de la Història, les societats construeixen diferents imaginaris entorn de les maneres de patir, de les maneres de morir. La desinformació alimentà les fòbies, la por, i la paraula càncer esdevingué un tabú difícil de superar, més en tratar-se d'Occident, en continu conflicte amb el tema de la partida d'aquest "món terrenal". Avui dia, la malaltia és vista socialment amb altres ulls, no és una sentència de mort, es preveu, i en un gran nombre de casos, es cura.

Comencem pel principi, diagnòstic: càncer. Quin és el primer pensament?
Se't cau el món damunt, et paralitza i, en certa manera, això és inevitable. Em detectaren la malaltia el mes de setembre passat, un bonyet sense importància que el meu ginecòleg va palpar durant la revisió. Hi havia una calcificació en els conductes mamaris, segons vam saber després de realitzar-ne la biopsia. Hi havia dues opcions i dos percentatges: extreure un trosset i un 50% de possibilitats de quedar "neta", realitzar una mastectomia i la garantia d'un 90%. La meva família i jo teníem 24 hores per pensar-ho, però abans d'haver arribat a casa ja ho havíem decidit.

La resposta fou sí...

Sí, tot i que les coses no anaren tan bé com esperàvem. La veritat és que el meu cas és bastant particular en el sentit que he patit totes les conseqüències o seqüeles negatives possibles de la malaltia. Em vaig sometre a tres operacions perquè el meu cos va fer un rebuig, fet que em provocà una embòlia. Finalment, tremendament debilitada, vaig tornar a casa. Quinze dies més tard, m'esperava el tractament de quimioteràpia. Fou una època molt dolenta, durant dies no m'aixecava del llit, no menjava, em va caure tot el cabell... Psicològicament et trobes destrossada, però et mentalitzes: durarà només el temps que els metges t'han dit. I a la fi, així és, i en surts, encara que t'ho pensaves, però en surts.

En teoria, els tractaments han evolucionat, hi ha noves opcions terapèutiques, nous medicaments que són més eficaços...

Sí, els avenços científics afavoreixen la millora i la cura de la malaltia i, per mi, el seguiment és exemplar. Em vaig operar a Son Dureta i tot l'equip de metges i infermers foren un suport molt important durant el pre i postoperatori. L'ajuda psicològica en aquests moments és fonamental. Ara, em faig revisions cada any i el tractament via oral es manté durant cinc. Però hi ha una cosa sobre la que vull incidir i és el tema de les mancances en prevenció que avui dia encara arrosseguem, i que suposarien una disminució en un 50% de les morts per càncer de mama. Per què s'han de fer les revisions a partir dels 40 o 50? Jo conec una al·lota de vint i pocs que ja pateix la malaltia. Quin és llavors, el patró a seguir? Crec que la prevenció és fonamental i quan una dona ja ha estat mare, amb uns 30 o 35, s'hauria de sotmetre's a revisions periòdiques.

Com va afectar la malaltia a la vostra vida laboral, familiar? La pèrdua d'una part del teu cos tan associada a la femenitat suposà un problema en la vostra vida social, sexual?
Som mestressa de casa, fa anys que em vaig retirar per cuidar els meus pares. Pel que fa a la vida familiar, les meves filles i el meu company varen ser el pilar bàsic per a la meva recuperació. Ara bé, és cert que traumatitza aquella sensació que alguna cosa et falta, no et sents completa. Et mires al mirall i és dur. Però si la teva parella t'ajuda i li lleva importància resulta més suportable. Els cabells no suposen tant de problema, un mocador, un poc de maquillatge i llestos (somriu). D'aquí a uns mesos em faré la reconstrucci. Quan va haver passat tot vaig pensar que mai no tornaria a un quiròfan, però ara hi estic decidida.

Ho explicau i la determinació marca les vostres paraules, creis que anímicament heu sortit enfortida d'aquesta experiència vital?
Sens dubte, em trob més viva, amb més ganes de participar en la vida, d'ajudar la gent. Tornes a néixer, tot i que soni molt tòpic.

Quin consell donaríeu a una dona que es trobi en la mateixa situació?
Que sigui lluitadora. Que no en faci un drama. Que s'informi, que pregunti al seu metge, que no tingui por de saber. A mi, el fet d'acudir a Auba, (Associació de dones afectades per càncer de mama a Mallorca) m'ajudà molt. Associacions com aquesta són necessàries, però no tenen recursos, la societat no n'està conscienciada i el Govern, encara menys. Jo vaig arribar-hi molt decaiguda i allà vaig començar a parlar amb la psicòloga, però sobretot amb les companyes, hi vaig conèixer altres casos, hi vaig obrir la ment. Hi trobes dones que s'han recuperat i penses, jo també ho faré. De nou, el somriure en el rostre, però també en els ulls. Una mirada directa i clara, que reflecteix la vida i la serenitat de qui ha guanyat la partida.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.