Tots hi coincidim, quan pensam que l’educació és un d’aquells assumptes que marquen les condicions del futur. Tot i això, la transcendència de la qüestió no lleva que es pugui encarar distintament. D’entre l’enorme catàleg de discrepàncies que una societat pot tenir a l’hora de planificar el seu sistema educatiu, en destaca la dialèctica entre aquells que opten per una educació diferenciada segons el sexe i els que són partidaris d’una escola mixta. Malgrat que a algú li pugui semblar que es tracta d’un debat caducat –ja que els darrers anys han anat fulminant molts dels col·legis d’educació diferenciada–, determinades decisions preses des de l’Administració han alimentat arguments que semblaven enterrats.

Arrel del debat

Aquestes darreres setmanes, la polèmica ens ha arribat des de Cantàbria. La Conselleria d’Educació d’aquesta comunitat ha retirat la subvenció pública a un centre educatiu (del Grupo Fomento) que només tenia nins en el llistat d’alumnes i, endemés, ha desestimat la petició que li havia arribat per a un col·legi exclusivament de nines. Segons ha informat el mateix Executiu cantàbric, la decisió descansa sobre una base legal, perquè el fet de no admetre nines vulnera directament la normativa vigent en matèria d’admissió d’alumnes, com també els principis d’igualtat efectiva entre homes i dones presents en els fonaments del sistema educatiu espanyol.

Efectivament, si atenem l’article 83.4 de la LOE que diu que "en cap cas no pot haver-hi discriminació en l’admissió d’alumnes a centres públics i concertats per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social", sembla que a la decisió presa pel gabinet de Miguel Àngel Revilla no li manca suport legal. Endemés, la darrera sentència del Tribunal Suprem ha corroborat aquestes tesis. Sigui com vulgui, sembla que aquesta batalla s’ha projectat al terreny polític, no debades, a la majoria de comunitats on governa el PP hi ha permissivitat pel que fa al concert d’aquests centres, al contrari de les autonomies on governa el PSOE. Debat pedagògic o polític? Així les coses, les facilitats o les dificultats que tenen aquestes escoles que separen per sexe (moltes de les quals estan vinculades a l’organització catòlica de l’Opus Dei) varien segons la Comunitat.

A les Illes Balears existeixen centres que separen segons el sexe –tal volta, els col·legis d’Aixa i Llaüt a Palma siguin els més coneguts–, però no han estat concertats. D’aquesta manera, la nostra comunitat, juntament amb Aragó, Canàries, Extremadura i Castella-la Manxa, no subvenciona cap centre que ofereixi educació diferenciada. Contràriament, a indrets com ara Madrid aquests centres tenen una major cobertura i suport per part dels fons públics. Així, en un comunicat emès per l’Executiu encapçalat per Esperanza Aguirre, el Govern madrileny manifesta que "permetre l’existència d’aquest tipus de centres no fa més que avançar en pro de la pluralitat de les opcions escolars dins el marc de drets i llibertats que s’estampen en la Constitució espanyola". Altres comunitats com ara la regió de Múrcia i la Rioja (ambdues del mateix color polític) mantenen una posició molt semblant a la de Madrid.

En un tercer nivell es troba Catalunya. El projecte de llei d’educació a Catalunya plantejava inicialment denegar qualsevol ajuda pública a les escoles que diferenciaven segons el gènere. Tot i això, les discrepàncies manifestades pels grups parlamentaris conservadors han provocat un període de negociació amb vista a cercar una nova fórmula que garanteixi més consens parlamentari.

Retorn al passat

Resulta força curiós contemplar com, durant aquests darrers anys, s’han pres algunes mesures entorn del món educatiu que semblen mirar més cap al passat que no pas cap al futur. La tornada als uniformes n’és un exemple prou il·lustratiu, emperò no és l’únic. El debat a l’Estat espanyol en relació a l’aptitud de les escoles diferenciades no està patentat. En aquest sentit, països com Alemanya, Finlàndia, Anglaterra i els Estats Units aposten de nou per una educació separada per sexes. Alguns dels defensors d’aquest corrent "retro" s’han animat a afirmar que es tracta d’obeir a les diferències psicobiològiques existents entre homes i dones, tot fent cas de teories de la neurociència. Evidentment, es tracta de plantejaments que justifiquen que aquesta separació no respon en cap cas a aspectes relacionats amb una ideologia concreta o, fins i tot, que no tenen res a veure amb la religió.

La presidenta de l’Associació europea de col·legis d’educació diferenciada afegeix arguments en aquesta mateixa direcció. María Calvo pensa que "els nins i les nines són iguals, però aprenen de manera diferent, i aquesta casta de centres ofereixen una atenció a les problemàtiques pròpies de cada sexe i, a més, tenen l’objectiu d’aconseguir un major desenvolupament personal i una millora contínua en el rendiment acadèmic". Aquests pensaments tenen el suport d’alguns estudis britànics (amb gran ressò social després d’haver estat publicats en rotatius com ara el The Times) que, a banda d’anunciar l’increment d’aquests centres a les Illes Britàniques, asseguren que les nines angleses que no tenen nins al pupitre de devora treuen millors notes perquè no es distreuen tant. Un altre estudi de l’European Association Single-Sex Education (EASSE) confirma que 81 de les 100 millors escoles angleses no són mixtes.

Tot i això, aquests arguments són rebatibles. Incentivar de nou aquest model educatiu fonamentat en anacrònics estereotips sexistes sembla que xoca de ple amb les tan pregonades polítiques d’igualtat de gènere. Com podem aconseguir una societat més igualitària si separam homes i dones des de petits? En moltes ocasions, les veus discordants amb aquests models d’escola han denunciat que els millors resultats acadèmics que alguns d’aquests centres puguin tenir són motivats perquè es tracta de centres elitistes, no per una qüestió de separació de sexes. Així mateix, les crítiques apunten que les diferències es limiten a qüestions físiques (sexe), però que mai no s’haurien d’estendre en el camp social (gènere). I l’escola, en definitiva, no és més que un camp de relacions entre persones.