La confessió de Manuela reflecteix els canvis de la societat. "Quan em diagnosticaren la diabetis, no la volia assumir". Només tenia 17 anys i tota la vida per davant. "I com que no sabíem res de la malaltia, jo vaig fer com si res".

O sigui, que no es cuidava com cal. "Si sortia a sopar amb algun al·lot, no em preocupava d’injectar-me la dosi d’insulina", reconeix. "I feia bogeries, que el temps m’acabat cobrant". La història de Manuela és la de la presidenta d’Adibe, l’Associació de persones amb diabetis de les Illes Balears. Manuela de la Vega.

El seu cas, ara, és inexistent. "Avui dia s’ofereix un suport psicològic, del qual no disposàvem abans", assegura. La seva companya Leonor Bonnín, treballadora social del col·lectiu, també assenyala la millora de les dietes com un factor determinant a l’hora de combatre la malaltia.

"Els tres factors són: fer exercici, controlar el que menges i complir amb les pautes d’insulina". O sigui, si es respecta una petita rutina, la vida d’un diabètic pot ser perfectament homologable a la de qualsevol altre ciutadà.

I fins i tot, es pot sortir de marxa. "No només és possible, sinó que també és desitjable que els joves diabètics s’ho passin bé", manifesta Bonnín. De la Vega afegeix: "Tot és permès en aquesta vida, sempre que es faci amb mesura".

Ara bé: Jove, diabètic i festa és un trinomi que exigeix "planificació". Què vol dir? Que si s’han de veure moltes cerveses o qualque combinat, s’ha d’establir com serà la presa d’insulina abans. S’ha de tenir en compte que l’alcohol, de per si, du molt de sucre, sobretot si és barrejat amb Coca Cola (25 grams de sucre a cada llauna). També s’ha de menjar bé.

En canvi, si el jove ha de fer exercici, com anar a córrer uns minuts, no ha de prendre insulina abans, però ha de menjar qualque cosa. O prendre insulina, sense menjar res, però no tanta com si es tractàs d’una altra activitat.

Sembla complicat, però tan sols és qüestió de seguir les indicacions de l’endocrinòleg. El motiu és que fent exercici, el propi cos crema el sucre. A més, si combinàs molt exercici amb molta insulina, li donaria una greu davallada de sucre, que rep el nom d’hipoglucèmia.

Caure sense sentit

Aquesta davallada pot provocar el desmai del diabètic. Aleshores, els companys de classe o feina, familiars o amics, li han d’administrar una potent dosi de sucre. I ha de ser immediata, perquè com més temps passa el malalt en un estat de pèrdua del sentit, més risc corre. "Les lesions neurològiques poden ser grosses, tot i que a llarg termini", declara Manuela de la Vega.

Per contra, una pujada de sucre és dolenta, però no té conseqüències tan pernicioses. La informació de la qual disposen els malalts avui dia, però, és àmplia. I per tant, els riscos són menors. Si abans era un estigma explicar la teva malaltia, ara és un deure. Tothom ho ha de saber per així poder respondre en un moment d’urgència.

A més, pots fer, com qualsevol altre ciutadà, vida normal.