La problemàtica que fa referència a la discriminació de gènere no esdevé exclusiva de casa nostra. De fet, el menyspreu atorgat a les dones s’escampa arreu del planeta des de temps immemorials. Ja sigui de manera descarada o ja sigui amb un toc de subtilesa, la realitat ens mostra que la desigualtat s’evidencia a través d’un ampli ventall d’actituds, algunes de les quals ja hem incorporat a la nostra quotidianitat.

Tal vegada, la posició de la dona vers l’educació —i tot allò que l’acompanya; possibilitats de projecció laboral, fugida de l’analfabetisme, construcció d’una base crítica útil per encarar determinades conjuntures vitals, potenciar segons quines capacitats humanes...— representi una de les mancances més sagnants amb les quals han de conviure dones de tot arreu. Sigui com sigui, són les nines i adolescents les més castigades per aquest fenomen, no debades, moltes d’aquestes persones tenen vetada l’entrada a les escoles des que són infants.

Tanmateix, els recomptes despullen que en el món hi ha prop de 130 milions d’infants d’entre sis i dotze anys que no se’ls ofereix la possibilitat d’anar a l’escola i, d’aquesta xifra, més d’un 60% són nines. Evidentment, la gènesi d’aquestes dades té seu en els països amb economies més modestes. Així, només 6 de cada 10 nins i nines que creixen en països en vies de desenvolupament completen els seus estudis de Primària i, aconsegueixen d’aquesta manera, esquivar la xacra de l’analfabetisme.

Les causes que expliquen aquestes imponents xifres d’absentisme femení en les escoles són, normalment, previsibles. El paper de la dona en moltes de les cultures que avui cohabiten en el planeta (com la nostra, fins fa ben poc temps) va lligada a les feines de la llar i, si escau, a tasques productives que sovint pertanyen al negoci familiar i que, usualment, estan pitjors pagades que les feines fetes per homes (salaris un 70% més baixos que els cobrats pels homes a Àfrica i Àsia, segons UNICEF).

Així, tot i que se’n puguin trobar d’altres de motius –com ara l’escassa accessibilitat a determinades zones rurals–, la casuística de la no-compareixença o de l’abandonament precoç de les nines a les escoles està lligada a qüestions socioculturals i econòmiques.

Emperò, quines són les alternatives a la situació actual? Aquests darrers anys la intromissió de determinades ONG a aquests immensos racons ha permès donar un major coneixement de la problemàtica. Amb tot, han nascut algunes iniciatives puntuals força interessants. A la regió de Punjab, al Pakistan, s’han posat en marxa les anomenades "transferències condicionades d’efectiu".

Es tracta d’ajudes que reben les famílies (unes 200 rúpies mensuals) si permeten l’assistència de les nines a l’escola, que ha de ser acreditada per la directora de l’escola cada darrer dia de mes. Aquesta mesura ha tingut un cert èxit i pareix que s’ha exportat a altres zones rurals de països asiàtics, com ara l’Índia.

Tot i aquestes voluntuoses empentes, el pes de la realitat obliga a replantejar-se tot un compendi d’actuacions que procurin modificacions estructurals en el si d’aquestes societats. Com és de suposar, revertir les dificultats que envolten les nines en les escoles del Tercer Món demana un procés lent que requereix la suma de molts esforços sent, en qualsevol cas, un procés que sembla estancat a hores d’ara.

Fa uns lustres, Julio Cortazar intentava explicar aquest despropòsit afirmant que "la ignorància de molts facilita l’enriquiment d’uns pocs" i, qui sap, si veus tan crítiques com la de Cortazar amaguen la vertadera essència d’una injustícia com aquesta...

L’obscuritat de l’escola

Les dificultats de les nines no queden limitades al simple accés a les escoles. En molts països, la posició d’aquestes persones esdevé absolutament desacreditada a través de pràctiques exercides des de la mateixa escola, que resulten del tot rebutjables.

En aquest sentit, no són poques les joves que diàriament estan sotmeses als càstigs físics en nom de la disciplina personificada en la figura dels mestres. Evidentment, la modesta posició que ocupen moltes d’aquestes nines en l’escala jeràrquica de les seves societats aplana el camí dels qui "eduquen" a base de cops. Emperò, aquests no són els únics maldecaps de les alumnes.

A Tanzània, entre 2003 i 2006 unes 14.000 alumnes de Primària i Secundària quedaren embarassades i, a Malawi, més de la meitat de les nines escolaritzades afirmava que havien estat agredides sexualment. De fet, són comuns els tocaments i fins tot les violacions en alguns centres en els quals els companys o els mateixos professors aprofiten la indefensió d’aquest col·lectiu per treure’n qualque profit.

Normalment, aquests abusos sexuals van acompanyats d’amenaces o de recompenses per part dels docents que minven o engreixen les qualificacions al seu gust. A zones com Guatemala, Hondures i Mèxic aquestes pràctiques estan força esteses, fet que ha augmentat la quantitat de patologies psicològiques en nines que es presenten a les consultes assotades per severes depressions, amb baixa autoestima, infectades per malalties de transmissió sexual, etc.

"Per les marroquines el català és secundari"

El to és suau i parla baix. La seva veu, un rumor. Amal Derdabi nasqué a Palma. Però no és una senzilla mallorquina més, ja que les seves arrels miren al Marroc. Multiculturalitat. El català ha estat la seva gran eina per integrar-se a una societat que, encara, no l’acaba de veure plenament mallorquina.

Creieu que els vostres resultats escolars han minvat pel fet de ser dona i d’arrels marroquines?
No, ni al Batxillerat ni a la selectivitat he rebut cap mena de rebuig o perjudici.

És el català una eina potent d’integració a les Balears?
Sí, és importantísima. Però no és la que més utilitzam.

Per què?
Idò, perquè les dones que arriben a la nostra associació, Al Maghreb, cerquen classes de castellà. El català, per elles, és secundari. Aquestes dones, el primer que necessiten, són els recursos sanitaris i lingüístics que oferim.

I qui demana, aleshores, els cursos de català?
Bàsicament, dos grups. Els primers són els joves, que tenen una capacitat doble per aprendre llengües. Els altres són els marroquins que fa 25 o 30 anys que són a les Illes, però mai no l’havien xerrat perquè no el consideraven com a propi. Ara, en canvi, amb una cinquantena d’anys, sí que el consideren com un idioma seu.

És la varietat de llengües un problema per la integració?
No, perquè la varietat de cultures, que és una característica històrica de les Illes, possibilita l’enteniment entre diferents. El problema és que als pobles hi ha immigrants que no estan gens integrats. En canvi, a les ciutats, tot és més fàcil.

No heu sentit mai cap rastre de racisme?
No, ni l’he viscut, ni mai he cregut que fos fora del meu lloc. Ara bé, sí que veig que hi ha una diferenciació entre grups. Mallorquins per una banda, nigerians per l’altra, els marroquins per allà...

O sigui que també existeixen els guetos dins del col·lectiu immigrant.
Sens dubte. Fins i tot, els marroquins provinents del sud del país no es relacionen amb els del nord. Vaig adonar-me’n quan vaig deixar de ser una nina, en perdre la innocència.

Com us sentiu, identitàriament parlant?
Jo som mallorquina, tant perquè és la terra on vaig néixer com perquè els meus pares fa 30 anys que són aquí. Ara bé, som d’arrels marroquines que no he oblidades. I espanyola? Bah, bàsicament mallorquina.