La dictadura franquista no va ser una època feixista ja que el règim de Francisco Franco es caracteritzà per l’absència d’una ideologia que no fos la de perpetuar-se en el poder. Així ho assegura la Fundació FAES, que presideix José María Aznar.

En la darrera edició dels Quaderns de pensament polític de les FAES, el catedràtic de Dret Polític Manuel Ramírez publica un article en el qual diu que el règim autoritari de Franco no va ser "un conjunt estàtic", sense canvis ni variacions, sinó que en la seva anàlisi es poden distingir fins a tres etapes unides pel nexe comú de la "fidelitat política" al llavors cap de l’Estat.

A l’article –titulat Fa setanta anys. El règim polític i la seva mentalitat i publicat amb motiu del setantè aniversari del final de la Guerra Civil–, Ramírez defensa que el franquisme no tingué una base ideològica, sinó aportacions de molt diferents fonts, de vegades "retallades" i d’altres "estimades", segons les circumstàncies.

Així, destacà que en aquesta etapa de la història de l’Estat espanyol no hi va haver una "ideologia forta plena de veritats absolutes i que impregnàs en la societat" –com succeí a l’Alemanya de Hitler o la Itàlia de Mussolini. A més, afegeix que, precisament, va ser aquesta absència d’ideologia la que va facilitar la caiguda del règim franquista, una vegada que en desaparegué el creador.

L’autor conclou que els quaranta anys del franquisme deixaren en la societat espanyola una "mentalitat", com a llegat, que va ser vigent fins a començament dels anys vuitanta i que ha estat la "assignatura pendent" de la democràcia.

Els seus trets fonamentals són: la despolitització i una apatia provocada, la pervivència del trauma de la Guerra Civil, una especial suspicàcia davant de problemes d’ordre públic, una escassa secularització del pensament i la permanent tendència a l’ús de patrons religiosos tradicionals.