José María Aznar arrasà anit i assolí, per primera vegada en la història de la democrtàcia, que un partit de centre-dreta, com el PP, assoleixi la majoria absoluta, fent innecessari el suport del seus tradicionals aliats nacionalistes, CiU i CC.

La primera conseqüència d'aquest triomf inapel·lable dels populars ha estat la dimissió irrevocable del candidat i secretari general del PSOE, Joaquín Almunia, que només va aconseguir 125 escons, 16 menys que el 1996, i deixa els socialistes a només quatre diputats més dels que assolí el 1979, durant la transició democràtica.

L'enfonsament electoral del PSOE-IU també s'ha traslladat al Senat, on el PP incrementa la seva majoria absoluta, els socialistes perden més de deu parlamentaris i IU continua sense aconseguir tenir una sola acta en la Cambra, tot i l'acord que assoliren en 27 circumscripcions per concórrer conjuntament.

Els resultats condemnen els socialistes a passar quatre anys més en l'oposició, amb la incertesa que surti un corrent crític a l'«aparell» del partit, que no ha pogut contrarestar la gestió que ha duit a terme José María Aznar, en especial en l'àrea econòmica, i les seves promeses electorals en el camp social, que ha permès captar el vot dels indecisos.

La segona conclusió és que IU, que només ha asolit 8 escons, davant dels 21 que tenia, entrarà amb tota probabilitat en un procés de catarsi intern, que es plasmarà en la propera Assemblea Federal, inicialment prevista per a finals d'any, però que podria avançar-se a la primavera, quan es designarà una nova direcció.

Els resultats electorals també posen de relleu que l'acord entre el PSOE i IU no ha assolit el seu objectiu de mobilitzar el conjunt de l'electorat d'esquerres i, especialment, el més d'un milió de votants que la coalició que lidera Julio Anguita perdé en els darrers comicis autonòmics i municipals que se celebraren en el passat mes de juliol.