«Al nostre fill 'el varen suïcidar' i nosaltres arribarem fins el final»

«Per parlar de suïcidi hauríem d'estar davant d'una decisió lliurement presa, sense ingerències externes. Però dia a dia ja tenint més clar que Jokin va prendre la decisió que va prendre empès per les humiliacions, pels insults, per les pallisses que patia», assenyalen.

Els pares denuncien que aquells que havien d'estar al corrent del que li ocorria a Jokin i tenien l'obligació de protegir-lo, «varen mirar cap a un altre costat» i el deixaren «abandonat a la seva sort, a la seva mala sort». També reprotxen a la direcció del centre la seva actitud cap a ells, ja que no han rebut ni un telegrama de condol, ni una telefonada, ni una abraçada.

La carta demana respecte per la mort perquè «no es repeteixi després de la seva mort el linxament que va sofrir en vida», agraeixen als veïns del poble les nombroses mostres de suport, i anuncien la seva decisió d'«arribar fins al final» per saber què va ocórrer perquè Jokim decidís llançar-se al buit des d'un mur.

«Volem saber què va passar, com van succeir els fets, per què el nostre fill va sofrir tant. Volem saber per què tantes companyes i companys seus ens diuen ara una i altra vegada: 'El que li passava a Jokin se sabia'. Arribarem fins al final, encara que només sigui perquè aquests fets no es tornin a repetir mai. Encara que només sigui perquè altres pares no sofreixin el que nosaltres estam sofrint».