L’aparició de distintes estratègies de llenguatge anomenat no sexista, inclusiu, no-binari… ha generat controvèrsia per part de molts col·lectius per molts motius diferents. La veritat és que no és estrany. Tot canvi en la llengua, l’eina que utilitzam cada dia, pràcticament a cada moment (vosaltres pensau amb paraules?), sempre suscita reaccions, pors, incerteses, gairebé desesperació, tant si venen des de dalt (quin trauma no, allò dels pronoms febles!), com de davall (si dic «capaç que plourà», mon pare me mira estrany). La gent parla, sí, i la gent continuarà parlant, d’això no n’hi ha dubte. Però, també, la gent té opinions i actituds sobre com es parla.
En els darrers anys, han sorgit, o s’han popularitzat, moltes d’aquestes estratègies en català: el femení genèric, el desdoblament («diputats i diputades»)..., però la més intrigant podria ser el neomorfema -i, que s’ha proposat per referir-se a grups («diputadis») o, de manera més important, a persones no-binàries («li diputadi»). Tothom sap que les llengües romàniques tenen gènere gramatical. Aquest concepte, gènere gramatical, però no és utilitzat per totis lis lingüistes. I això és important. Hi ha autors que parlen de «classes», perquè en realitat és això, un classificador de substantius: animat-inanimat, humà-no humà, ¿masculí-femení? No hem d’oblidar que les llengües del món exhibeixen sistemes de classes molt diferents. Però tampoc no hem d’oblidar d’on venim. Per què parlam de gènere gramatical?
En català, i en la resta de les llengües romàniques, els dos gèneres gramaticals s’associen amb els, suposats, dos gèneres: masculí-home, femení-dona. És cert, però, que la llengua, com sempre, és més variada i flexible. Si parlam d’un rei, podem dir «sa majestat és corrupta, il·legítima i hauria d’esser executada» i ningú no dubtaria que estam parlant d’un home. De tota manera, és cert que en el dia a dia la majoria de lis parlants fan, inconscientment, aquesta associació. La llengua i la gramàtica no tenen ideologia, però les persones quan parlen i designen coses i persones, sí. D’aquí, la necessitat i, per tant, l’aparició d’aquest neomorfema.
I ha estat un fenòmen pràcticament panromànic: el pronom «iel» en francès, el morfema -e en castellà, portuguès i gallec, i en català ha sorgit el morfema -i. És cert que no totes les persones no-binàries s’hi identifiquen, també perquè està marcat ideològicament, «si l’utilitzes penses x», i connotat negativament, «si l’empres ets patètic, ridícul…», però és una realitat que hi ha una part de la societat que l’empra en el seu dia a dia, i això no és una cosa menor. Em fascina aquesta creativitat lingüística. Pens que es parla poc, no de si és viable o no és viable o si contradiu les regles i la naturalesa del llenguatge (que algú em digui, però,
quines són…), sinó del fet que és un exponent claríssim de la inventiva, de l’enginy i de l’elasticitat que permet la llengua i el llenguatge. Hem aconseguit crear una estratègia per denotar una realitat que no podíem. I dic «hem», perquè hem estat nosaltres, lis parlants, (qui va utilitzar-la per primera vegada? tothom? ningú?).
Malgrat això, sent que hi ha molt de dubte i molta incertesa amb aquest tema. Molta de gent es pensa que no ho sap utilitzar, li sona estrany… I crec que amb aquesta qüestió hem de separar la parla col·loquial, el que diuen lis parlants en el seu dia a dia, i la llengua més formal, la que es fa servir a mitjans de comunicació, traduccions, ensenyament…
Pel que fa a la parla col·loquial, el meu consell és que la gent es relaxi. Fes servir aquestes estratègies com et surti més natural, com ho faries amb qualsevol altra cosa, com et faci ganes i il·lusió. La llengua és per això, per explorar la seva flexibilitat, per passar-s’ho bé, per crear. Per exemple, totes les guies de llenguatge no-binari en català estan pensades per al dialecte central, com si a Mallorca o altres bandes no existissin. Per tant, com hauríem d’utilitzar l’article salat amb el morfema -i? Hi ha gent que proposa «si, sis»; també, gent que diu que es pot confondre amb el número «sis» i suggereixen «sui, suis». La meva opinió davant això és clara: que lis parlants parlin. Que les persones n’utilitzin l’un o l’altre o tots dos o cap dels dos. A poc a poc, s’anirà estabilitzant… O no! La variació és intrínseca al llenguatge humà, és a la seva naturalesa. Que la gent parli i les coses sortiran totes soles.
Per altra banda, el que passa a la llengua formal, als mitjans de comunicació, a l’escola, traduccions… és una altra història. I em sembla irresponsable que l’autoritat de l’Institut no s’hagi posicionat davant aquest tema, més enllà d’un «estam oberts a acceptar-ho si s’estén el seu ús a una part important de la població». Em pareix irresponsable perquè la feina de l’Institut no és només prescriure la llengua catalana en els àmbits formals, sinó que també hauria de donar eines a la gent que treballa amb la llengua: periodistes, mestris, escriptoris, traductoris. Cada vegada les persones no-binàries van conquerint espais i apareixent a l’estela pública, també van sortint a més productes audiovisuals, literaris… Estic pensat, per exemple, en l’increïblement humà personatge de ni Che Díaz a la sèrie And just like that, continuació magnífica i absurda de Sexe a Nova York. En aquest cas, si es volgués traduir la sèrie al català, l’IEC estaria desemparant lis traductoris. I això succeeix amb molts més productes culturals. No és estrany que hagin sorgit autoritats i guies alternatives a les oficials, com la Guia gramatical del llenguatge no-binari (Raig verd, 2023).
Haurem d’esperar que digui l’Institut. De tota manera, això és el menys important de tot. L’important és que la gent parli, que experimentin amb el llenguatge, que s’ho passin bé.
Tot mentre es respectin les realitats de tothom. Som un gran defensor que les coses des de la bondat sempre estan ben fetes. Xerrau, ninis!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.