Narrativitats queer

Tot i això, les persones queer, com qualsevol persona socialitzada i crescuda dins de les societats occidentals, necessiten la possibilitat de poder mostrar aquesta manca d’identificació en qualsevol forma artística, dins de les quals s’hi troba la literària.

Com fer, doncs, una literatura que defugi de qualsevol identificació? Com escriure una experiència que no s’identifica amb res? Com s’escriu, com es mostra, una no-identitat queer dins del llenguatge literari?

Si mirem les històries queer que se’ns han anat llegant històricament, des de les reivindicacions fetes per les travestis d’Stonewall fins a la nostra contemporaneïtat, trobarem tot un seguit de representacions que, per la idea de poder-se presentar com a subjectes amb els mateixos drets que els de les persones cisheterosexuals, malauradament han copiat o imitat un dels llegats més nocius de les narratives occidentals: el relat heroic.

Pensem, per exemple, en la manera com és representat el periple vital de Cristina Ortiz Rodríguez «La Veneno» dins de la sèrie homònima de Javier Ambrossi i Javier Calvo Veneno (2020). En aquesta peça audiovisual se’ns mostra el relat heroic per excel·lència: des d’una infància turmentada i una família que no accepta la condició de la protagonista i la seva identitat dissident, es va donant lloc a un relat de superació, en què Cristina, tot i finalitzar la seva vida de forma tràgica, acaba superant simbòlicament tots aquests traumes. Com si es tractàs d’una pseudo-Ulisses trans, veim com La Veneno acaba derrotant tots els monstres que se li posen pel camí per arribar a la seva Ítaca desitjada.

Ara bé, què passaria si pensàssim la narrativitat des d’un altre lloc? Què passaria si entenguéssim que els primers homínids d’Occident, en comptes d’alimentar-se i viure gràcies a la caça, ho fessin a través de bosses amb què recol·lectar aliment? I si pensàssim la narrativitat queer no com una història lineal cap a la realització individual sinó com un lloc on recol·lectar aquelles experiències que queden inserides en els cossos?

Ens trobam així dins de la idea de l’escriptora i filòsofa Ursula K. Le Guin, que en la seva Teoria de la bossa de ficció (1986) parla d’aquesta altra manera de concebre la història d’Occident i a partir d’ella ens fa considerar una forma diferent de pensar la narrativitat, de forma no lineal ni heroica, sinó com un seguit de paraules que s’ajunten com si fossin ficades dins d’una bossa, com un recipient on poder-hi abocar el que sigui.

És dins d’aquesta línia que treballen qualcunes narrativitats queer que han intentat defugir del relat clàssic de l’heroi. És el cas, per exemple, dins de la literatura catalana feta a

Mallorca, de L’adolescent de sal (1975) de Biel Mesquida. Tot i tractar-se d’una obra que ja va pel mig segle de vida, continua tractant-se d’una de les pedres fundacionals no només de la literatura catalana queer, sinó també de literatura catalana de la postmodernitat.

En aquesta obra hi trobam una concepció del text com si aquest fos un cos. Un cos buit de llenguatge, de paraules que el puguin narrar. Atesa aquesta impossibilitat de construir un cos sense paraules, el narrador es lliura a una escriptura que va més enllà del mot per donar-se al dibuix, al quadern de notes, a les taxades… Es tracta d’una novel·la que no es conforma amb la narració d’una experiència queer, tan queer que ni necessita definir-se com a tal en cap moment, sinó que es compromet amb una llengua que no pot ser dominada ni per acadèmies ni per diccionaris, amb una literatura que defuig de les paraules per a fer del text un cos, un cos tatuat de les paraules que li han donat i de tot el que hi ha pogut fer conviure.

Tot i això, no hem de pensar que la fragmentació, el textualisme o el trencament amb les normes literàries tradicionals dona lloc directament a una narrativitat queer. Virginia Woolf i James Joyce ja experimenten en el seu moment amb una narrativa que deixa de banda la linealitat; les avantguardes històriques donen lloc a una significació artística completament nova; Joan Brossa ens mostra que la poesia pot fins i tot ser un objecte… Dit això, doncs, què podem considerar com a narrativa queer?

Diria que, justament en tractar-se la identitat queer d’una no-identificació, és impossible aclarir què és i què no és una narrativa queer. No basta la fragmentació, no basta el qüestionament de les normes establertes ni la concepció del text com a cos, res no és suficient ni res no és definitiu.

Un punt de vista interessant per pensar tots aquests aspectes ens el dona el Llibre de sang (2022) de Kim de l’Horizon. En la darrera part d’aquest llibre, escrita en anglès, a diferència de la resta del llibre, en alemany, l’autori esmenta la teoria d’Astrida Neimanis de l’hidrofeminisme, una manera de concebre’s com a subjecte tenint en compte que l’humà està compost, principalment i fonamental, d’aigua.

Des d’aquesta idea, li suïssi troba la manera de fer una narrativa que no té ni llenguatge ni cos, una narrativa queer que ha de defugir de les formes tradicionals. Amb aquesta idea, podem pensar la narrativitat queer com un cos fet d’aigua, que flueix, que es mou i que es deixa endur per ell mateix, i al qual es poden ficar tots els elements humans i no-humans que es vagin trobant pel camí i, amb ells tots junts i nedant dins d’aquest mar, fer una literatura que no es pugui identificar amb cap forma llegada i que pugui ser múltiple i sempre singular, atesa la impossibilitat d’una única identitat queer.