Quan l’Imperi tremola... paguem nosaltres

Segons dades recollides per El Orden Mundial i International Crisis Group, el nombre de guerres actives s’ha incrementat els darrers anys, especialment a zones com Ucraïna, l’Orient Mitjà i l’Àfrica subsahariana, amb un saldo humà devastador: milers de morts anuals i milions de desplaçats. Aquest escenari ha impulsat la Unió Europea i els EUA a replantejar la seva estratègia de defensa, amb propostes per augmentar la producció d’armament i reforçar la capacitat militar… No serà que veuen un negoci en vendre armes i les seves fàbriques no donen a bast? Digau-me malpensat.

Ucraïna, Gaza… (però també Taiwan, l'Iran, el Congo…). Crisis simultànies que qualsevol govern mínimament lúcid hauria intentat evitar, però que Washington ha anat alimentant com qui llença gasolina sobre una barbacoa descontrolada. El Tio Sam té massa interessos, massa negocis, massa soldats a qui donar fer, per posar-se de perfil. Mentrestant, el tancament de fàbriques i el fentanil sacsegen el front domèstic.

Mentrestant, l’OTAN, aquest braç armat amb corbata, ens demana que ens posem les piles. I aquí entra en escena l’estrella del nostre xou estatal: Pedro Sánchez, que entre una crisi de corrupció i una altra, ha tret pit anunciant que ha «aconseguit» rebaixar el sacrifici. «Només» destinarem el 2,1% del PIB a la despesa militar, en lloc del 5% que volien els generals de Washington. Bravo, Pedro! Ens vendràs la guerra, però amb descompte de resident.

Però fem números. Fa deu anys Espanya destinava la meitat del que destina ara en defensa. Això vol dir que, si seguim aquest ritme, en una dècada tindrem més soldats que metges! (i no és broma). Per molt que Sánchez s’umpl la boca de sobirania i «flexibilitat», qui marca els deures és l’OTAN, i nosaltres només fem els dibuixets al marge del quadern. Perquè sortir-nos d’aquesta estafa, no està en agenda, no? A sobre, el PP diu que Sánchez ha hipotecat el país per anys. I no perquè no els agradi gastar en canons, sinó perquè no ho han fet ells. Quina vergonya de polítics!

Sort que encara queden veus que planten cara. Mallorca per la Pau és una d’aquestes. Amb una tradició pacifista que ve de lluny –des de Gabriel Buades, afusellat pels feixistes, fins als objectors de consciència que van plantar cara al servei militar franquista–, el moviment mallorquí manté viva la flama d’una resistència que no necessita armes, sinó dignitat.

Ells denuncien, amb tota la raó, que la guerra mai és la solució, sinó el negoci d’uns pocs i la desgràcia de molts. Que el pressupost militar espanyol del 2023 va superar els 14.400 milions d’euros, amb afegits amagats de més de 2.400 milions. Que mentre es retalla en sanitat, educació i dependència, es compren avions de combat i s’amplien bases militars.

A Mallorca no volem ser la caserna d’Europa. No volem que el port de Maó es converteixi en base de l’OTAN ni que les nostres aigües siguin escenari d’exhibicions bèl·liques. La plataforma per la pau diu prou. I ens recorda que la veritable seguretat no la dona un canó, sinó una escola; no la dona un submarí, sinó un metge; no la dona un blindat, sinó un sostre digne. Posem fi a les desigualtats i la cobdícia d’uns pocs per viure en Pau.

Parar la Tercera Guerra Mundial no és una metàfora, és una urgència. I mentre els poderosos es reparteixen el món a cop de míssil i mentida, nosaltres tenim l’obligació d’alçar la veu. Perquè si no lluitem per la pau, ens tocarà lluitar a la guerra. I qui estarà a la trinxera al nostre costat? Com deia Hemingway: això importa més que la guerra mateixa.