Si qualque cosa en comú tenien, i en tenien més d'una, Josep Maria Llompart de la Peña, Antoni Serra i Bauçà i Jaume Santandreu i Sureda, era la convicció de la necessitat de lluitar per assolir la llibertat política dels Països Catalans, la nació catalana. Un d'ells, a més d'altres activitats relacionades amb aquest objectiu, va dirigir la Federació Llull d'Entitats Culturals dels Països Catalans, l'altre per dir-ne una també, va militar al partit independentista del PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional) i finalment el tercer, a més d'altres moltes mostres ideològiques independentistes dels Països Catalans, milità i lluità amb Esquerra Republicana de Catalunya.
Resulta certament contradictori que el pes intel·lectual i polític dels tres no s'hagi vist mai reflectit en una nítida proposta electoral en perseguir els mateixos objectius nacionals en el que ells sí creien. Coincidiren sense dubtar-ho en el Comitè de Defensa per a la Llibertat de Macià Manera, detingut i empresonat a Madrid per aplicació de la legislació antiterrorista. Així com molts polítics nacionalistes s'esmussaven i s'amagaven davant la paraula «terrorista» imposada per la metròpolis, els tres homes del que parlam donaren públicament la veu i la cara per reclamar la llibertat d'en Macià.
Fa dos anys ens deixà Antoni Serra, que vaig tenir la sort i el gust de conèixer i també d'agrair l'enorme paciència i generositat, no només amb mi, de llegir i fer crítica literària d'uns escrits als que encara no havia sortit barba. D'en Josep Maria Llompart enguany s'ha commemorat el centenari del seu naixement, amb la sort d'haver-lo pogut conèixer un poc més. Jo vaig ser un dels que des del meu poble vaig baixar aquell 29-O del 77 a la plaça Major de Palma per veure com donava llum al camí: Català! Català! Català!. Amb en Jaume Santandreu coincidirem a més de dos llocs, un d'ells en un viatge a Catalunya Nord a donar suport als exiliats que sempre ha fet i farà possible la pertinença a l'Estat espanyol. També ens trobarem en diverses activitats solidàries i a l'església de Maria de la Salut el vaig escoltar reclamar la llibertat de Macià Manera al sermó de Matines, acompanyat d'en Pere Fons, un altre bon home.
Enguany hem quedat més orfes amb la mort d'en Jaume, però com degué dir ell qualque vegada, «si el gra de blat no mor, no dona fruit». Ells tres no varen poder canviar el món, o un poc sí, però tampoc els varen canviar a ells i això és una primera senyal, una fita per saber cap on hem d'anar. La situació actual del nostre país, demogràfica, política, mediambiental, social, de marginació social, lingüística, cultural... té característiques diferents fins i tot amb més reptes difícils de resoldre, a la que varem tenir a finals del segle passat i començament d'aquest, però el que a aquestes alçades ja hauríem de saber, qui tenim consciència de ser qui som, és que no hi ha altre camí que no sigui enfortir, lluitar, cada dia per la idea, integritat i identitat política, cultural, mediambiental, lingüística i social dels Països Catalans.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.