Ningú discuteix que un dels grans problemes existents a Espanya en general, i d’una forma molt més accentuada a les Illes Balears, és l’accés a un habitatge digne. Aquest és un problema d’enorme complexitat i davant això els dos grans partits (PSOE/PP) es dediquen bàsicament a la propaganda, una propaganda que els electors compren degudament amb el seu vot.
Pedro Sánchez va prometre 183.000 nous habitatges fa dos anys. Ara llança una bateria de propostes que giren al voltant d’una nova empresa pública d’habitatge. No importa dir que els habitatge promesos són pura ficció. Ni importa dir que no té cap lògica que l’estat generi una empresa en una matèria que és competència de les comunitats autònomes. Ni importa dir que durant anys han estat incapaços de posar a l’abast l’important parc immobiliari que va adquirir l’estat amb la crisi (Sareb). Ni importa dir que l’estat és propietari de zones urbanes que podrien acollir grans promocions d’habitatge públic, com Son Busquets a Palma, i que s’ha passat anys i continua posant obstacles a l’ús d’aquests terrenys per fer front a les necessitats d’habitatge. Ni importa dir que l’estat no ha fet les reformes processals i legals per donar més garanties als propietaris a fi i efecte que els seus habitatges surtin al mercat. He dit que no importa dir i si que importa dir-ho, perquè més enllà de la propaganda les paraules van per una banda i els fets per una altra.
Juntament amb això aquí tenim a la Presidenta del Govern Balear que es mostra orgullosa de la seva política d’habitatge i del canvi de rumb. I un es demana: què ha passat? Resulta que ara és més fàcil accedir a un habitatge que fa un any i mig? O, com a mínim, es detecta una tendència que en un cert temps sigui més fàcil? La realitat xoca frontalment amb això. L’altre dia es publicava que l’habitatge a Mallorca supera el preu mig d’Alemanya quan el sou d’un alemany dobla el d’un illenc. Seguit seguit veim notícies i anàlisi sobre l’encariment del preu de l’habitatge, un dels darrers: Balears dur set trimestres consecutius essent la comunitat amb el preu de l’habitatge més car d’Espanya. Es veu que el mercat és aliè a la bona nova del canvi de rumb i l’autoatribuïda impecable política al respecte dels conservadors.
Llegia, l’altre dia, una entrevista a un constructor que deia dues coses que per jo demostren les contradiccions en que vivim. Deia que el preu dels solars i dels habitatges té un fort component especulatiu i també deia que les reduccions fiscals podrien abaratir en un percentatge notable el preu de venda. És evident que el tema tributari és un dels temes que sempre s’ha posat damunt la taula, no crec que hagi cap partit que no n’hagi xerrat, ara bé, un es demana fins a quin punt les rebaixes fiscals acaben tenint un reflex en el preu si aquest preu està molt més determinat per l’especulació o les expectatives que pel cost real de producció. El gran repte a resoldre a Balears és actuar sobre la demanda, perquè mentre la demanda sigui gairebé infinita i la política d’habitatge més enllà de la propaganda només actuï i de manera molt tímida sobre l’oferta el desequilibri no s’aturarà de créixer. I en aquest àmbit exigir anys de residència es presenta com una de les poques vies per intentar reconduir el desgavell en que estam instal·lats. De totes formes el PP i el PSOE en tenen prou amb la propaganda buida.
Per cert, la crisi d'habitatge segueix creixent perquè la població resident (amb la conseqüent demanda) segueix creixent. Cada DIA hi ha més competència per entrar a una casa. La població s'ha doblat en poc temps. Què passaria amb la població si sempre seguit es contingués el preu de la terra i se n'alliberés més i més per fer-hi més cases barates per a tothom que vulgui viure aquí? Quina població tindria Balears? Ens queixam de massificació i ho volem solucionar tot construint i abaratint? Esper que el Pi tengui altres propostes.
No importa dir (o sí) que el preu dels pisos segueix pujant malgrat no hi hagi més pisos turístics; prohibits, de fet, a Palma, paradigma de la crisi d'habitatge. Ens falta molta anàlisi i esperit crític per posar-nos a cercar i trobar solucions; mentrestant, seguirem comprant relats interessats pel lobby dels grans hotelers i la metròpoli assimiladora i extractiva.