Hipotèticament, per tal d’aconseguir la felicitat personal, tots som capaços de tot. Fins i tot d’estimar a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a nosaltres mateix. Jo, el primer. És així com ho dic, no és literatura. I encara que ho fos, es tractaria de literatura evolutiva. Biogràfica i autobiogràfica. La primera lectura del Nou Testament fa tant temps que la vaig fer que soc incapaç de recordar quin any devia ser ni quina edat tenia jo. Però ja em vaig adonar d’una cosa extraordinària. Encara que jo mai havia sentit a parlar de llibres d’autoajuda ni d’altres que et mostren la teva imatge amb color i tecnicolor, aquell llibret, del qual jo n’havia sentit a pregonar els elogis reiterats a l’amo Antoni ‘Marratxí’, un home que vivia sol a l’altra banda de carrer, aquell petit llibret va omplir de goig el meu interior. Però jo era massa jove per prendre’n consciència abastament. Hagueren de passar uns quants anys fins que, al tornar-lo a llegir, vaig experimentar el salt de la vida entremaliada dins mi.

Perdoneu la meva rauxa, però és així com ara ho recordo. Aquells meus dies de joventut eren dies juganers d’esplendor i de felicitat. D’aquella felicitat que venia a confirmar-se en la lectura. En aquell temps va ser quan jo em vaig començar a vestir de prosa i de poesia. Es veu que jo feia el que calia fer, per molt que actuava del tot espontàniament, sense cap pretensió ni emoció particular, i amb tota la naturalitat que es té quan encara s’és una criatura. Els diumenges a les dotze del migdia hi havia catecisme a l’església parroquial. Ens reuníem en una petita sala al costat de la Sagristia i xerràvem durant una horeta de tot el que ens passava pel cap. El catequista, un adolescent només una mica més gran que nosaltres, ens llegia novel·letes del oeste, i de tant en tant les escenificàvem. També, com era obligat, comentàvem alguns fets protagonitzats per Jesús, històricament relatats pels quatre evangelistes al Nou Testament.

Era un bon aperitiu abans de l’hora d’anar a dinar. El catequista es deia Antoni, Toni ‘Perelet’, un noi molt divertit que ens contagiava el seu excel·lent sentit de l’humor i la seva copiosa creativitat. Sempre li he estat agraït, i encara ara el recordo molt sovint. Sé que no tothom d’aquella època ha tingut, en la seva relació amb l’església catòlica, aquelles meravelloses experiències que jo vaig tenir. Per això, i per moltes altres circumstàncies personals, sempre he defensat el meu convenciment que a la vida la sort existeix. Tots els meus companys i jo tinguérem el privilegi de topar amb una persona que ens va transmetre l’alegria de viure i la fe en nosaltres mateixos. En Toni ‘Perelet’, com molts altres homes i dones del meu poble, més joves o més grans, feren més per la joventut de Consell que la mateixa Església Catòlica Apostòlica i Romana d’aleshores. Encara que és cert que ho feren aixoplugats per ella. En el fons, però, ja hi havia llibres -un, de manera especial- i lectura.

«No tingueu por» significa això: «Sigueu feliços». Només podem assolir la felicitat si menyspreem la por. Tota la filosofia que s’ha fet, i es fa avui dia, té per objectiu superior el d’eliminar les nostres pors i el d’assolir la felicitat personal. És per aquesta felicitat que els homes treballem, mengem i bevem. És per aquesta única felicitat de cada un de nosaltres, que seguim pelegrinant en aquest món meravellós de desgràcies i de misèries, ens odiem i ens matem. Qui o què ens fa imaginar o creure que un dia arribarem a obtenir aquesta realitat tan bella i anhelada? Per què pensem que un dia abastarem el cim i gaudirem d’aquesta felicitat en la qual hi tenim dipositades totes les nostres ànsies? Fan pena aquests homes que surten cada dia al carrer per conquerir un tros de món pensant que serà la peça del trencaclosques que els servirà per obtenir el benestar total de les seves vides. Tot per la Pàtria, imprequen uns. Tot pel Barça, clamen uns altres. Tot pel Real Madrid, es barallen als estadis de futbol i als carrers de les ciutats. Tot pel Partit Socialista. Tot pel Comunisme. Tot per Això i per Allò. Quanta ingenuïtat. Quin ridícul. Les Benaurances de Jesús són una assegurança de felicitat. La Transfiguració del Tabor és una garantia de felicitat. Aquell commovedor «perdoneu-los, Pare, perquè no saben el que es fan» és el més meravellós final que pot tenir qualsevol història d’amor real o fictícia. No existeix a cap altre relat un final tan feliç com aquell.

L’ataràxia que tots volem no passa per un club de futbol ni per un partit polític, ni per una religió ni per una nació. Tots ho sabem, però ens enganyem a nosaltres mateixos fent-nos creure que sí. Sisplau, per favor, ja basta de ser tan tanoques, tan babaus i poca-soltes. Ens cal obrir els ulls, les orelles i els cors. Qui té orelles que escolti. Qui té ulls que miri. Qui te cor que estimi. La felicitat no és per conquerir-la, és per experimentar-la, per posseir-la. És nostra, és un do de propietat privada. Innata. Agafem-ne confiança, Creuem-nos-ho. La felicitat és el Paradís de les Meravelles de Lewis Carroll. La felicitat és ‘Helena o el mar del verano’, de Julián Ayesta. La felicitat és ‘L’escuma dels dies’, de Boris Vian. La felicitat és ‘Pèl de panotxa’, de Jules Renard. La felicitat és dins nosaltres. No ens cal sortir a fora per anar a buscar-la. Sortir a fora és perdre el temps, és no saber on és la font del gaudi i del plaer suprem. La tenim en el nostre interior.

Tot ve de la nostra infantesa. Quan som infants som capaços de tot per ser qui som. Només som qui som quan som infants. També ho diu l’Evangeli. El Regne del Cel és la infantesa. Per què no conservem aquest Regne tota la vida? Hi ha éssers desgraciadament privilegiats que experimenten aquesta passió suprema, com per exemple Joseph Roth, que va escriure relats tan màgics com ‘La llegenda del sant bevedor’ o ‘El cap d’estació Falmerayer’. I no va poder suportar tanta bellesa interior, tanta bondat, tant amor. No va poder. Ni el seu cos ni la seva ànima no pogueren. Aquesta va ser la causa de beure absenta i no poder parar. La seva felicitat va ser la causa de morir indigent i borratxo als carrers de París. No és fàcil mantenir una vida feliç durant molts anys. Què cal fer, aleshores? Què ens cal fer? Abandonar-nos al nostre destí, a la nostra literatura, a la nostra ficció i a la nostra fe infinita. L’abandonament desinteressat potser sigui la recuperació de la infància, de la tendra felicitat que tots anhelem sense saber-ho del tot. Aquesta paradoxa, la de confiar-nos a la incertesa, la mateix que fa possible abandonar-nos a les mans dels nostres pares quan som petits i desvalguts, és possiblement allò que ens capacita per fer-ho tot per assolir la felicitat que venim a buscar al món quan naixem.