Comença la setmana dels mitjans d’agost i ja s’han clausurat els Jocs Olímpics de París. Ja no tindrem els esportistes de tota mena a les pantalles, ja no es parlarà de les medalles, de la participació de les mallorquines... I mentre, la guerra, el genocidi a Gaza continua.

No l’oblidem, no girem full, no mirem cap a una altra banda. És ben present. En Netanyahu continua bombardejant escoles, continua blocant l’ajut humanitari. Els seus ministres fan declaracions escandaloses, que indignen la comunitat internacional, Nacions Unides exigeix un alto el foc, una negociació, un acabament de tanta destrucció.

Els palestins pateixen fins als límits, ens arriben imatges de ciutats esbucades, gent, infants, obligats a moure’s d’una banda a l’altra sense aturall, reclamant la solidaritat primer dels seus germans àrabs, també de la comunitat internacional d’arreu del món. Molts callen, uns pels seus problemes interns, altres els més rics i amics dels occidentals, perquè ajuden amb armes altres conflictes bèl·lics, com Aràbia Saudita.

En els Jocs s’han vist gestos de rebuig als representants israelians de manera puntual, per part d’alguns esportistes. Quan Sud-àfrica implantava l’apartheid de la seva població originària negra hi hagué un boicot internacional ferm i durador. En el segle XXI no ha estat possible un gest semblant cap a uns representants de l’Estat israelià que expulsa els palestins dels seus territoris, els massacra amb míssils, els condemna a patir fam i set en ple estiu mediterrani.

Fins quan? És un genocidi, clamen els progressistes, els demòcrates, els pacifistes d’arreu del món. Mesos i mesos d’enfrontaments desiguals, un exèrcit poderós super preparat, amb ajuts dels EUA i altres països, assajant amb la població civil més i més sofisticació en les armes de destrucció... Qui romandrà viu després de tanta mort, de tant dolor, de tant sofriment?

A la Unió Europea hi haurà nous representants institucionals que haurien de ser ferms defensors de la pau, del reconeixement de l’Estat palestí, de la solució pacífica de la coexistència dels dos estats en el territori. La composició del Parlament europeu sorgit de les urnes del mes de maig, amb l’augment de les dretes i ultradretes a molts països no ens auguren una posició pacifista i democràtica.

Els EUA viuen immersos en la campanya electoral per a la Presidència de l’Estat federal. Si va començar amb la sensació que el triomf de Trump seria inevitable, ara hi ha aires d’esperança amb la candidatura de Kamala Harris, demòcrata, que surt amb força a la cursa electoral. Veurem el pròxim novembre qui arribarà a la meta de la Casa Blanca, i ens fa patir pensar que aquest immens país, «model de democràcia», no sigui capaç de modificar la seva política internacional i trenqui amb l’assassí Netanyahu.

Tenim per endavant setmanes d’estiu, encara. Tant de bo puguem veure la fi del genocidi, un tractat de pau que permeti la reconstrucció de les ciutats esbucades, l’acabament del patiment i el dolor, l’esperança per a un poble palestí que mereix viure amb dignitat, lliure, com tots els pobles del món.