nubes dispersas
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
24°

La biblioteca de Noè

Jo no em dic Noè, però la meva biblioteca sembla la seva. Reuneix tots els llibres més representatius de la fauna de les lletres. És com l’Arca de la Literatura Universal. Com a mínim hi ha un exemplar, mascle i femella, de tots els títols i tots els autors més destacats i emblemàtics del món literari. Encara que, per sobre de tots, s’hi troben els meus llibres preferits. Els que més admiro, adoro i estimo. Igual com ho va fer Noè, no hi he deixat entrar segons quins animalons ni bestioles, la companyia dels quals no m’eren ni em són gaire simpàtics ni afectuosos. Noè va deixar alguns exemplars salvatges i agressius a fora de la seva nau enciclopèdica i cosmopolita. Jo he fet el mateix, però he de dir que, comptat i debatut, són una petita minoria.

Com el mateix Noè, he de tenir cura permanent dels meus convidats, com ell en tenia del seu ramat d’ovelles, conills, elefants, cocodrils, esquirols i rates pinyades. Jo també en tinc dels meus novel·listes, poetes, autors teatrals, assagistes i biògrafs preferits. Però també frueixo de la seva companyia i del seu afecte. I, sobretot, del seu recolzament emocional i terapèutic. No em canso de romandre al costat de Jules Renard i de Stanislau Lem, de Pere Calders i de Federico García Lorca, de Javier Tomeo i de Raymond Quenau, de Virginia Woolf i de Mercè Rodoreda, de Maria Mercè Marçal i d’Emily Brontë, d’Oscar Wilde i de Gabriel García Márquez, de Blai Bonet i de Joan Fuster, de Thomas More i Erasme de Rotterdam, de Descartes i Spinoza, de Lewis Carroll i Robert Louis Stevenson, de Montserrat Roig i Margueritte Duras.

Gràcies a la meva Biblioteca de Noè i a moltes altres que els homes hem construït i estem construint cada dia, és possible que la humanitat se salvi del Diluvi Universal Cultural que molts estan vaticinant, molt pitjor que el Canvi Climàtic que també tots estem tement. Tot està narrat a la Bíblia, el llibre de tots els llibres que presideix la meva i vostra biblioteca que tenim en tot moment a la nostra disposició. Déu Nostre Senyor fa molt temps que s’està lamentant de la deriva que ha pres la nostra condició humana. Sense llibres ni lectors, el món s’encamina a les seves acaballes. Tot l’Univers sucumbirà si no acudim a prendre consciència de la nostra identitat com a éssers divins empeltats d’humans. Segurament no veurem nosaltres, de la mateixa manera que no veurem en vida el gran desastre del canvi climàtic i el seu final, però no ens eximeix d’actuar com Noè i fer provisions de tota mena d’ajuts per pal·liar i alleujar la infausta catàstrofe. No ho veurem, però sí que veiem el que passa quan ens allunyem de les qualitats personals que ens proporcionen els habitants de la nostra Biblioteca de Noè. Almenys, o només per gaudir de la presència i companyia de tanta cultura acumulada durant segles en prevenció del que previsiblement passarà, paga la pena alimentar i conviure amb aquelles i aquells que l’han fet possible. Més que res, però, enriquir-nos i servir-nos d’ells i gosar-ne.

Déu ordenà a Noè i als seus fills, diu el Gran Llibre, que siguin fecunds, es multipliquin i omplin tots els prestatges. És el que fem a casa nostra. El Llibre del Gènesi indica que Déu volia tornar a la Terra el seu estat primigeni de caos inundant-la d’aigua a causa de les malifetes dels homes per després tornar-la a refer des de zero. Després del Diluvi, Noè va sembrar una vinya i es va emborratxar. Va ser una manera de demostrar l’enorme alegria que experimentava per haver obeït Déu. És la mateixa que experimentem nosaltres quan ens veiem envoltats d’autors i de llibres. La benaurança és infinita.

No sé si en el futur vindrà un nou Diluvi o si vindrà la benedicció de Déu. Sembla que depèn de tots nosaltres, analfabets i lletraferits, però aquests nosaltres, ara mateix, fa la sensació de que anem força desorientats, desconcertats, i l’únic que pot amainar la còlera divina és un exèrcit de lectors ben ensinistrats. És per tot plegat que jo no deixo en cap moment d’ampliar la Biblioteca i, sobretot, d’augmentar les lectures que ella ens ofereix.

Bé, també tot plegat és la manera de celebrar la vida literària i fer-la fructificar. Així, quan arribi un nou Diluvi, si ve, ens trobarà preparats per fer-li front i amainar-lo. Li llançarem les nostres lectures a la cara. Li demostrarem que cap Diluvi, per universal que sigui, pot res contra els llibres. Perquè els llibres, encara que els tinguem sempre a la nostra disposició a tots els prestatges de la nostra Biblioteca, són éssers vius com els ramats de Noè, que quan els va obrir la porta de l’Arca es varen escampar per tot arreu. Els llibres, com els unicorns i els polifems, són éssers biològics amb una capacitat il·limitada d’imaginació i creativitat. A un llibre, com a un mamut prehistòric, no hi ha qui el pari. No s’atura mai de combatre les inclemències del temps ni dels homes. Són, més que res, éssers lliures que encomanen la llibertat a tots aquelles que busquen la seva companyia i el seu recolzament.

Ho dic per experiència personal. Un llibre és la millor jugueta que conec. Jo no he jugat mai a cap joc més divertit i entretingut, més lúdic, que el de la lectura. Però hi ha gent que no entra mai a la meva Biblioteca Universal de Noè perquè pensa que llegir és una pèrdua de temps. Llegir és inútil. I no és així, amics: no sé com dir-ho: llegir no és perdre el temps: de cap manera: llegir és jugar. I no existeix res en aquest món més important que el joc. En el gran llibret de la meva biblioteca, el Nou Testament, tantes i tantes vegades citat i recomanat, el personatge principal s’enfada amb els seus deixebles perquè l’impedeixen jugar. «Deixeu que els infants juguin amb mi!», crida i adverteix. I els mostra la cartolina groga d’amonestació. Deixeu que jugui amb els llibres, aquestes criatures lliures que m’acompanyen en tot moment, que em fan de guies turístics, de pigalls culturals, que em desperten la inspiració a tot allò que és fet i creat!

Així com Noè va deixar lliures tots els animals després d’haver compartit amb ells uns quants mesos, jo deixo lliures el llibres quan he compartit amb ells la seva lectura. Hi ha res més important que deixar en llibertat? Deixar en llibertat és la cosa més essencial que es pot fer amb qualsevol ésser. Només hi ha una cosa superior: deixar-se en llibertat a un mateix. Deixar lliure l’esperit de la vida. Que voli. Que jugui. Que llegeixi.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.