El meu Evangeli ha de ser, per sobre de tot, sorprenent i divertit. I literari. Ma mare va viure un evangeli personal excel·lent, familiar i plural, perquè ella era molt vital, alegre i riallera. Ma mare era un personatge profundament literari. Li agradava riure’s del sant i de qui el passeja. Jo sempre he volgut ser com ella, i no com la majoria d’homilies avorrides que es fan a les misses dominicals dels temples catòlics. L’Evangeli original no ho és gens d’avorrit. Jesús de Natzaret va ser un artista de la paraula i de l’acció. El seu tarannà és el que jo voldria imitar. Tanmateix, és així com ell ens volia als seus seguidors: imitant el seu estil i la seva vida. Tots cerquem la felicitat, i la felicitat és la vida i l’obra de Jesús de Natzaret. Ell digué que per ser com ell havíem de carregar la seva creu i seguir-lo. Uf!, diria ma mare, i es posaria a riure. Però tots som com som, i tan difícil és ser com Jesús que ser com ma mare, encara que jo sigui el seu fill. L’única vegada que vaig veure plorar ma mare va ser quan va fer dos atxems i va tenir unes poques dècimes de febre. No se’n sabia avenir de que ella pogués estar una mica indisposada.

Així que la millor manera de fer és fer-ho literàriament. Literàriament no significa amb falsedat i hipocresia, sinó amb creativitat, amb esperit lúdic i amb sentit de l’humor. Hi ha un llibre, que afortunadament fa molts anys que es va publicar en català, titulat ‘La rialla que ens salva’, de Peter Berger, que és una guia excel·lent per entendre el costat còmic de la nostra existència. Peter Berger, catedràtic de sociologia a la Universitat de Boston durant molts anys, va dir i diu que l’humor és humanament universal. No hi ha hagut mai una cultura humana sense humor. En aquest llibre ens mostra la benignitat de l’humor, apel·lant, com Lewis Carroll, a un món al revés. Això ha estat sempre el que jo he viscut, un món al revés, non sense, i això, penso, és el que m’ha salvat de la depressió i de la melancolia existencial permanent. Les reflexions de Peter Berger me mostren les dreceres còmiques per arribar a l’autoconfiança que tant necessito. Igual que tants i tants homes han fet i segueixen fent cada dia, busco allò que no tinc, allò que em fa falta. La comicitat humana és un bon instrument per trobar-ho. Per mostrar l’esperit còmic de la condició humana en particular i la de la naturalesa en general, cita una columna del periodista Will Rogers, titulada «El cas dels mosquits», que parla de la quotidianitat d’alguns fets seculars referida a una espècie d’insectes. Referint-se a la taxa de fertilitat d’un mosquit femella domèstic apunta que és de 159.875.000.000 mosquitets anuals. Si això no és literari, per científic que sigui, ja em direu el què.

Un home de mil-i-un dubtes com jo necessita de molta fe per superar-los tots. I això és el que he intentat fer sempre. Sens dubte, l’humor, a més de l’amor, m’ha servit de molt al llarg de la meva vida. La meva seguretat es troba en la confiança: una confiança inestable en mi mateix i en els altres. René Descartes i el seu Mètode m’han ajudat a entendre’m una mica en aquest sentit. M’han ajudat com m’han ajudat tants altres pensadors abans i després d’ell. El que més, el més superior de tots, ha estat Jesús de Natzaret. Resto amb els cabells drets quan, llegint i llegint, i rellegint i rellegint, i pensant i repensant, veig que Jesús de Natzaret, Descartes, Thomas More, Erasme de Rotterdam, Michel de Montaigne i tots els personatges reals o ficticis que he conegut, han pensat molt o poc, o una mica, com jo mateix. Sovint em dic, a mi mateix, quan comprovo aquesta realitat: «Com jo, va pensar com jo!» Fa tres mil anys, dos mil, mil, cinc-cents, cent o ahir mateix, molts i molts personatges que jo admiro d’agenollat, han pensat i pensen com jo. Això em dona una seguretat enorme, una confiança amb mi mateix que no cab dins les meves entranyes. Quanta emoció, quanta felicitat, quanta comicitat, quant amor i quant humor! Descartes diu que ell no existiria si no ho pensés. Jesús diu que, ell és perquè creu que és. Montaigne bada la boca i no pot parar de riure. Tot plegat és extraordinari!

Aquest és el meu Evangeli, el de l’alegria de la meva mare, que no era una dona il·lustrada, però que sabia llegir i escriure quan encara hi havia poques dones al poble que en sabessin. Això sí, sabia llegir-se a ella mateixa, com Montaigne, Jesús de Natzaret i Descartes. El seu pare, que he recordat tantes vegades en els meus escrits, autobiogràfics o no, li va donar un bon exemple en aquest sentit. El meu padrí matern, Jaume Vidal «Garrit», sí que ho era, per a la seva època, un home il·lustrat. Va morir quan jo acabava de complir set anys, però em va deixar una herència colossal: la de les ‘Rondaies’ d’en Jordi des Racó, en dos volums, després que me les hagués fet llegir de dalt a baix davant la foganya de la xemeneia familiar durant els últims seus tres anys de vida. El meu passat literari no pot ser més casolà i evangèlic.

He d’afegir, ara que ja ho entenc una mica, el que va voler dir Descartes amb el seu «Cogito ergo sum» escrit en francès: Je pense, donc je suis. Ho explica perfectament un dels prologuistes del seu famós Discurs del Mètode. Diu el filòsof i professor Antonio Rodríguez Huéscar, deixeble d’Ortega i Gasset, que, segons Descartes, dubtar és pensar. A mi m’ho han de dir! Aleshores, si estic dubtant, estic pensant: aleshores soc, existeixo. Insisteix en que tot, fins i tot el meu propi cos, pot no existir, però el meu propi imaginar o somniar, el meu propi idear i pensar, això, això existeix. És a dir, jo existeixo. Sense cap dubte ni un, jo existeixo! El jo com a consciència, la subjectivitat en la seva més íntima essència.

En aquest sentit s’han acabat els dubtes. El meu Evangeli, el del Nou Testament, el de ma mare, és la veritable font de tota la meva seguretat i saviesa. Tot consisteix en allò que penso. Soc lliure de qualsevol condicionant i de qualsevol dependència material: soc jo i res més que el jo que soc jo. És pel meu esperit que soc qui soc. Com acaba dient Descartes i Montaigne i Jesús de Natzaret: encara que el meu cos no existís, el meu esperit seguiria sent. Oh!

Aquest, aquest és el meu veritable Evangeli, real, literari o de ficció. Aquest, aquest és el meu veritable jo!