La nostra estupidesa humana ens permet no actuar amb la fermesa necessària per ser feliços en tots els moments de les nostres vides. Sabem que el nostre objectiu categòric i terminant de la nostra existència és l’assoliment del benestar i del plaer personal. La lectura aconsegueix proporcionar-nos aquesta màgica aspiració íntima. Però la lectura no ens sadolla mai del tot. Mai no ens sacia ni ens afarta. No és tampoc que en vulguem sempre més de manera desmesurada ni abusiva. No, la lectura és més aviat una activitat que ens civilitza i ens aquieta. Ens relaxa i allibera. Ens emancipa i alleugera. Sempre. Sempre i a tota hora, a qualsevol estació de l’any i en qualsevol circumstància. Aquesta és una veritat que ens proporciona felicitat i plenitud interior. Ens proporciona fermesa d’esperit i d’ànim. Per què, idò, no abandonem l’estupidesa que ens condiciona i optem per aquest viarany de virtut i de saviesa?

No em canso de repetir que per a mi la lectura de la meva vida ha estat i és la dels quatre evangelis del Nou Testament. Al ‘Prefaci a Shakespeare’ de Samuel Johnson, escrit fa uns tres segles enrere, se’ns adverteix que els plaers vulgars d’una ment capriciosa s’esgoten de seguida perquè l’esperit només pot reposar en la fermesa de la veritat. Ho diu referint-se a les obres teatrals que va escriure el geni d’Stratford upon Avon als voltants de l’any 1600. Ho podem dir ara igualment, i amb més seguretat encara, dels textos de la vida de Jesús viscuda els primers anys de l’era cristiana. Tant Jesús de Natzaret com William Shakespeare, salvant totes les distàncies, el primer amb la paraula i el segon amb la ploma, dedicaren les seves vides a fer flamejar el seu abundant i esplendorós interior.

Tot sembla natural en l’obra de Shakespeare, igual que tot sembla espontani en la vida de Jesús. Samuel Johnson observa que els gèneres shakespearians no se’ls pot considerar comèdies ni tragèdies. Com hem de considerar, nosaltres els cristians, els textos evangèlics? Jo sempre els he llegit com a relats literaris basats en la realitat i la història. Segons Johnson, i jo hi estic totalment d’acord, les obres de Shakespeare mostren l’autèntica condició de la naturalesa terrenal, que participa del bé i del mal, de l’alegria i de la pena. El que sorprèn favorablement és el descobriment de que «molts beneficis i d’altres mals es causen o s’eviten de manera fortuïta». De tot plegat neixen la tragèdia i la comèdia: dels horrors de la desgràcia i dels plaers de la prosperitat. La vida de Jesús i el seu missatge, si es pot considerar així, engloba les dues coses, la totalitat de l’ésser humà, la totalitat del meu jo complet. És natural amb tota naturalitat. La vida dels homes és natural amb tota naturalitat, i així ens la presenta Jesús, com les obres immortals de Shakespeare. Aquesta és l’analogia principal entre Jesús i Shakespeare, només que Shakespeare posa un final acabat, per obert que sigui, i Jesús el projecta més enllà. Jesús ressuscita i ens ressuscita, ens fa viure eternament més que infinitament.

Vist d’aquesta manera, sembla que tot, al final, acaba bé, per tràgic que pugui semblar, i que, per tant, estem parlant d’una comèdia. Literàriament, tot allò que acaba bé és una comèdia, al marge de com hagin estat de greus i dolorosos els esdeveniments que precedeixen aquest final. Tot al llarg d’aquestes taxonomies shakespearianes, el procés és idèntic: alternança de comèdia i de tragèdia, de benestar i de dolor, però amb un objectiu positiu i vital. Passa el mateix en els Evangelis: tot es dirigeix a la pau interior i a la felicitat personal. Només hem de recordar les benaurances, eix central del missatge de Jesús. La naturalesa de la Naturalesa es dirigeix a fer-nos la vida alegre. Aquesta i cap altra és la veritable veritat. Jesús actua amb absoluta naturalitat quan parla i quan fa: la seva vida no és el fruit de cap moviment forçat.

Hi ha, en l’estudi crític de Samuel Johnson, un paràgraf que paga la pena reproduir sencer: «De la comèdia (shakespearina) ens delecten les reflexions i el llenguatge, i de la tragèdia, en gran mesura, els fets i les accions. La seva obra tràgica sembla un producte de l’habilitat artística; la seva obra còmica, de l’instint». Hom té la temptació de traslladar-ho, tot plegat, als relats evangèlics. M’imagino que William Shakespeare havia llegit i reflexionat el Nou Testament tantes vegades o més com ho he fet jo. Només per aquesta lectura i reflexió s’expliquen tantes analogies humanament morals com hi ha entre els relats evangèlics i les obres shakespearianes. Jesús de Natzaret va néixer mil cinc-cents anys abans de Shakespeare i, per tant, si algú es va inspirar en algú va ser Shakespeare. Però, vaja imitador, vaja alumne! No va superar l’original en el fons, però sovint el va superar en la forma.

Ja que, gràcies a la proverbial visita de Samuel Johnson a la nostra biblioteca universal, ens trobem a l’espai i al terreny de la crítica literària, és l’hora de dir que els evangelistes obtenen els millors resultats en els seus relats escrits. Superen, en molts apartats, l’excel·lència de Shakespeare. Sigui per mèrits propis o per inspiració divina, Mateu, Lluc, Marc i, sobretot, Joan, no són en cap moment fatigosos ni mancats de les facultats més bàsiques i indispensables dels narradors pràctics i eficaços.

La trama evangèlica és coneguda de molt abans de conèixer el desenllaç, però no per això deixem de seguir-la. És cert que salta d’un lloc a altre sense massa precisió, la qual cosa fa que sembli que ni el mateix narrador comprengui el què passa. Però seguim el relat amb interès creixent i, fins i tot, amb una certa intriga. Es veu a primera vista que els evangelistes no són professionals de la ploma, però això no hi fa res, perquè el que volem saber és, encara que ja ho coneguem, com acabarà tot. La narració no és sempre cronològica, ja que fa bots i passa d’una situació pública a una de privada. Però no cau mai en l’avorriment, i aquest és el seu mèrit literari més gran. A part del fons essencial de tota la història. Malgrat tot, mai no descobrim en la lectura cap episodi irracional ni absurd. Ens creiem els miracles de Jesús d’una manera molt natural, massa i tot per a alguns lectors escrupulosos. Però és així, no tenim cap necessitat de buscar-hi jocs de prestidigitació ni cap mena d’ocultisme. Naturalitat natural. Amb l’alliberament literari i genuí que ens proporciona Jesús de Natzaret, cal concloure, tot contrafent l’estil de Samuel Johnson: el diamant cristià resisteix indemne el corrent del temps i dels segles que, sense aturall, arrossega els fonedissos arguments d’altres observances menys nobles i menys originals. Menys naturals. Menys fermes.